Prendre la paraula
jordimartifont
Josep Sort: “L’Agustí Barrera, el pare ideològic de tot plegat”
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
El Josep Sort ha publicat avui a Llibertat.cat un article dedicat a l’Agustí. Barrera Ja sé que a l’Agustí no li agrada que parlem d’ell així però com que jo mateix volia escriure aquest article, m’estalvio la feina i continuo escrivint el pregó de les Barraques de Festa Major de Tarragona, que fa hores i dies que em volta per les tecles.
el coneixeu. I fins i tot l’heu patit. A poc de fer els envejables -i segur que
ben celebrats- 69 anys, l’Agustí ha triomfat. Perquè ell, sense cap mena de
dubte, és el pare ideològic de tot plegat. Sense ell, n’estic segur, res no
hauria estat possible. És la pura veritat, no ganes de repartir medalles entre
els col·legues”.
I
com tots els revolucionaris de soca-rel, a l’hora de la victòria, del triomf,
ell n’ha quedat al marge. No ha sortit a la foto. Ni hi sortirà.
Les
fotos de la victòria sempre són per les rates que amb la mateixa rapidesa que
salten del vaixell que s’enfonsa, pugen en un altre on ensumen teca. L’Agustí
ahir no era a la foto. Ni se l’esperava. Era a casa seva, en pijama, mirant una
merda de pel·lícula d’una tia que es carregava els seus marits per cobrar les
assegurances. Eren quarts d’onze i em va oferir uns talls de pizza i de pernil
salat. La vam petar una estoneta i després me’n vaig anar a casa dels meus
pares, que la meva mare, sí, aquest 13 de setembre, feia 70 anys, i encara no
l’havia felicitada.
Unes
quantes hores abans, conjuntament amb la teva família, havia immortalitzat el
moment que, fent un exercici de reformisme petit-burgès (heheheh) votaves a la
teva urna corresponent.
Cony,
Agustí, una victòria a la búlgara, és a dir, una victòria com cantava en
Sinatra a My Way (“A la meva manera”, és a dir, a la teva). Qui diu
que no es pot fer justícia en aquesta vida, i no cal esperar, si n’hi ha, a
l’altra? Encara que ja se sap que de desagraïts l’infern és ple.
Però tu, saps que has complert, no tens cap mena dubte,
i el teu tarannà d’almogàver menysprea tots els mamonets que sense fer ni una
dècima part del que has fet tu, es pengen trenta vegades més medalles que tu.
Tu,
ahir, vas guanyar. Potser vas ser qui vas guanyar més. Vas guanyar l’orgull. I
als mamonets, que els bombin!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Les
fotos de la victòria sempre són per les rates que amb la mateixa rapidesa que
salten del vaixell que s’enfonsa, pugen en un altre on ensumen teca. ” Una de les millors frases que he llegit en molt de temps!
Sembla que la grip aquesta ha passat de llarg, qui ho ha parit que ho governi, això de la grip A, dia i mig de calentura i ja no em trobo ni refredat.