Prendre la paraula
jordimartifont
Josep Maria Huertas Claveria: “Juan Antonio Samaranch”
El David Fernández em fa arribar aquest article del Huertas i jo el penjo aquí, així m’estalvio d’escriure’l. El completo amb aquests del Xavier Díez i del Saül Gordillo. Avui, Carod feia pena a primera fila, davant del fèretre de l’exfeixista, (o no tant “ex” com “post”) que quan va ser demòcrata es va encarregar de convertir l’olimpisme en un negoci (no és que Coubertin fos cap sant, tampoc) i va canviar els estatuts del COI de manera que les seleccions catalanes no puguin participar en els Jocs.
L’article del Huertas:
“Joan,
mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver”, li va
dir Juan Antonio Samaranch a l’escriptor Joan Llarch a La Curullada, un poblet de la Segarra on tots dos
estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60 Divisió republicana que manava
el dirigent comunista José del Barrio. I és que Samaranch ha tingut algunes
vegades una irresistible tendència a fugir quan les coses van mal dades, com
també va passar el 1977. Fracassat el partit Concòrdia Catalana en el seu
intent de treure algun diputat a les primeres eleccions democràtiques, va
aconseguir ser anomenat ambaixador a Moscou i va posar terra pel mig.
Juan
Antonio Samaranch Torelló va néixer a Barcelona el 17 de juliol de 1920, un dia
que sempre va considerar providencial. Setze anys després, Franco es revoltava
contra la República;
el 17 de juliol de 1973 seria anomenat president de la Diputació de Barcelona i
exactament quatre anys més tard deixaria el càrrec per anar d’ambaixador a
l’aleshores URSS, i el 16 de juliol de 1980 va ser anomenat president del
Comitè Olímpic Internacional (COI).
El
pare de Juan Antonio era un industrial tèxtil que tenia l’empresa Samaranch a
Molins de Rei, empresa que faria aigües durant la crisi dels anys setanta. El
jove va estudiar el que aleshores deien comerç i va esdevenir professor
mercantil. El van cridar a fer de soldat als 18 anys, però es va fugar i va
passar al bàndol franquista. El 1946 va caure malalt de tuberculosi, però es
va curar i es va dedicar més a l’esport que als estudis. Va fer alguna
vegada de boxejador, però on realment va fer-se un nom va ser com a jugador
d’un esport poc conegut, el joquei sobre patins, del qual va esdevenir
seleccionador nacional. Espavilat, va aconseguir el 1952 muntar un
campionat nacional de joquei a Barcelona. Amb els seus amics Juan Vilà Reyes i
Federico Gallo tenia tres coses en comú: parlaven sempre en castellà, volien
fer carrera dins el règim franquista i eren de l’Espanyol.
Samaranch
tenia a més fama de faldiller. El 1955 va ser anomenat regidor de l’ajuntament
de Barcelona, però en prendre possessió el governador civil del moment, Felipe
Acedo, li va dir: “Joven, a mí los concejales me gustan casados” i,
sempre obedient amb el poder, es va casar l’1 de desembre d’aquell any amb
María Teresa Salisachs a la catedral de Barcelona. Va començar a valorar molt
la informació i es va envoltar d’una colla de periodistes, i també va alternar
als cercles de Madrid on es va fer amic del marqués de Villaverde, el gendre de
Franco, fins al punt que el dictador el va fer anomenar delegat nacional
d’Esports el 1966. Esport i política sempre han estat una bona combinació en la
vida de Samaranch.
El
1967 era ja procurador en Corts, mentre es dedicava a participar en empreses
immobiliàries amb un toc d’especulació, des de la construcció del barri de
Ciutat Meridiana fins l’avortat projecte de fer una ciutat de vacances a la
platja del Prat, on tenia interessos el banquer Jaume Castell. El 1973
Samaranch va esdevenir president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar
quatre anys, en el qual el va sorprendre la mort de Franco (“soy
franquista ciento por ciento”, va dir en aquell moment). Llest com la fam,
va veure que un futur polític no era possible, i va anar a la URSS a llaurar-se un futur
paraesportiu aconseguint els imprescindibles vots dels països aleshores
comunistes per ser anomenat president del COI.
Com
han dit alguns, el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17,
però d’octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien
lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual
en ell, tan supersticiós com el d’intentar que els fets importants de la seva
vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16
de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l’Ajuntament de Lausana, la ciutat del
COI, es va oposar a una petició per que fos declarat ciutadà d’honor pel seu
passat franquista. L’Ajuntament de Barcelona li havia donar, en canvi, la
medalla d’or de la ciutat uns anys abans.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es una vergonya. Ja ni tan sols el persontage. Es una vergonya como quant convé als d’aquí i als d’allà s’esborran les parts que no interesan d’un personatge més que dubtòs.