Prendre la paraula

El Pau Gomis fa una interessant reelaboració de concepte "classe" en aquest segon text seu per a la "Infectació" de la "Directa". Realment, les paraules són un món immens que ens cal conèixer i modelar tan bé com fa el Pau o més en aquest article, si és possible. Anàlisi, visió, contundència i propostes.

Apreneu a nedar o us ofegareu (II)

Pau Gomis

La classe no es defineix per la disposició dels seus integrants en les relacions de producció, ni pel nivell d?ingressos o qualitat de vida. La classe està determinada per la lluita de classes. Es forma mitjançant actes de resistència col·lectius. Així, en lloc de basar-nos en un imaginari catàleg comparatiu, ens fixem en les línies de resistència col·lectiva al poder. És un concepte polític que neix d?unes relacions socials determinades i d?un paradigma econòmic-productiu concret. La separació de les lluites econòmiques de les polítiques és un obstacle per entendre les relacions de classe. No reduint-se al treballador assalariat, sinó a l?aturat, al precari, als pobres, als camperols? a totes les capacitats humanes de producció. La classe és una suma de singularitats que lluiten en comú i despleguen un projecte constituent en oposició al capital, és una experiència que va més enllà del concepte ?classe obrera?.

La política econòmica i social de l?esquerra sempre s?ha fonamentat al voltant de la relació capital-treball. Per a plantejar un projecte polític d?acord amb els temps de reestructuració capitalista, cal partir de l?antagonisme capital-vida. El capital no s?apropia sols del treball, sinó d?allò social, d?allò públic i d?allò comú, esdevenint  l?explotació un sistema de control polític. Per això es val de mecanismes que fomenten la implicació vital del treballador, tant en la producció com en el consum.

La nova classe no es pot representar amb velles formes. Cal constituir-se en classe sotmetent-nos a la realitat i tradició de les lluites, de manera que cap agent social es pugui erigir en referent, i molt menys en representant.

A mitjans dels 90, s?aprecia aquest relleu a la base social, noves formes d?organització i de construcció d?identitat, amb un model d?organització i acció  assembleari, autònom i en xarxa. En definitiva, un procés constituent. Aquest no es pot fundar si no es reprèn la cultura revolucionària, cal desenvolupar tesis recolzades en l?acció. Que vagin des de l?abolició de les fronteres nacionals fins a la possibilitat del repartiment de la riquesa. Cal generar espais comuns on les forces que creixen en oposició al capital puguin dur a terme el seu propi projecte existencial.

Processos de transformació social on els protagonistes són els mateixos que participen en el procés, no cap persona ni ens aliè. Plantejant la qüestió del govern, però no com una simple gestió del capital, sinó com un poder basat en el propi model organitzatiu i metodològic de la classe (que és el mateix tipus de democràcia i de societat que es proposa).

És necessària la convergència de totes les singularitats per a obtenir més coneixements i per  ser més efectius, per tant serem  menys vulnerables. Classe, acció autònoma i cultura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!