Prendre la paraula

Aquesta
sèrie d’articles han estat escrits a partir, entre altres, de les
informacions publicades per Pere Rusiñol al diari “Público”, de
les poques que no diuen que “de la crisi, tots en tenim la culpa
per què hem viscut per damunt de les nostres possibilitats” o allò
de “hem estirat més el braç que la màniga i havia de petar, què
hi vols fer?” (Continua)

El 27 de
setembre passat, un agent de borsa completament desconegut es
convertia en un personatge mediàtic gràcies a una entrevista a la
cadena de televisió BBC. El ‘broker’, anomenat Alessio Rastani,
explicava com somiava cada nit que arribés una recessió, s’afonés
tot i ell en tragués beneficis astronòmics, ja que era el que
sempre havia esperat i estava preparat per fer-ho. Entre opinió
desmesurada i valoració desafortunada, una afirmació seva apuntava
una opinió generalitzada entre cada cop més gent. Alessio afirmava
que “aquest no és el moment de confiar que els governs arreglin
les coses. Ells no governen el món. Goldman Sachs governa el món. I
a Goldman Sachs no li importa aquest paquet de mesures de rescat…”
Tenia bona part de raó, tot i que alguns es van escandalitzar quan
van sentir-li dir aquesta veritat gairebé ja absoluta.

En bona
part, desconeixem quina és la composició del nou govern mundial que
aquesta crisi provocada ha originat, però tenim algunes indicacions
que ens poden guiar entre xifres i noms per tal de treure’n l’aigua
clara. Per fer-ho, abans de res, voldria evidenciar algunes
curiositats que provoquen neguit quan les enumeres una darrere
l’altra. Som-hi, doncs.

Des
de l’1 de novembre del 2011, l’italià Mario Draghi és el president
del Banc Central Europeu. Abans (del gener del 2006 a l’octubre del
2011) havia estat el governador del Banc d’Itàlia i entre
1985 i 1990, director executiu del Banc Mundial. Del gener de 2002 al
gener de 2006 va ser vicepresident per Europa, amb càrrec operatiu,
de Goldman Sachs. Quina feina desenvolupava Draghi durant aquest
temps al banc d’inversions tot i que ara diu no recordar-ho? Doncs
ajudava a maquillar els comptes grecs o bé supervisava altres que ho
feien, una “feina” que va permetre la incorporació de Grècia a
l’euro, amb un deute amagat darrere de complexos productes financers
derivats que no tenien el nom de deute. En el moment que aquest
maquillatge (conegut amb el nom de swap)
va caure i es va veure el veritable rostre de l’economia grega va
començar oficialment la crisi a l’eurozona.

Al 2009,
l’Executiu grec del socialista
Yorgos Papandreu havia situat un dels homes forts del banc
nord-americà en un dels llocs clau per combatre -o no- la suposada
crisi. Es tractava de Petros Christodoulo, responsable de l’Agència
de Deute Públic grega. El financer, format a Goldman Sachs, al 2006
era el responsable de Mercats i Banca Privada del Banc Nacional de
Grècia (una entitat privada), acusat de ser un dels desencadenants
de la crisi al país hel·lè.

Al
2010, un tercer executiu de Goldman Sachs agafava seient en una altra
entitat que, com sempre que el capitalisme desencadena desastres,
havia de dirigir la sortida de la suposada crisi. Era el portuguès
Antonio Borges, vicepresident i managing
director
de Goldman Sachs Internacional (des d’on es van dirigir els swaps
grecs) del 2000 al 2008.

Resulta
ben curiós que tres de les persones que al més alt nivell s’han
d’encarregar d’apagar l’incendi que socarrima el món siguin tres de
les que el podrien haver provocat. Si més no, curiós…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!