Prendre la paraula

(Sobre l’obra de de l’artista Teresa Margolles -a la foto-  a l’exposició “Habeas Corpus”)

A l’extraradi de la ciutat, uns homes esperen. Avorriment de ‘burritos’ i ‘tacos’, ‘tacos’ i ‘burritos’. De tant en tant, també ‘nachos’. Passivitat quotidiana. Miren com tot passa per no notar ni sentir. S’atura el temps, s’atura la vida, maten el temps i la vida continua sense esma, esmaperduda… (Continua)

Els cotxes passen lentament, a poc a poc. Marquen el devenir suau i imperceptible de la decadència completa. Territori decadent. Barri decadent, espai decadent, voreres decadents, carrers decadents…

“Sin límites: Burritos”. Un gat travessa el carrer, no el traspassa, com si tingués límits…, sigilosament camina amb les seves quatre potes i passa com passa el temps…

“El Piolín: Tacos de tripitas y bisteck”. Més ‘burritos’. ‘Burritos’ i ‘nachos’. No passa cap gat. Passen els set minuts més llargs de les seves vides. La llum d’un fanal proper dibuixa i marca siluetes en la foscor. Foscor, foscor i fredor, fredor d’intempèrie en un espai desolat…

Desolació, decadència. Espai de la por. Els únics fanals són els dels carrers, malmesos, i els que des de la cara dels homes ho enfoquen tot. Miren la foscor, els descampats… Ulls de voyeurs que posseeixen el seu voltant perquè és el seu món, el tros de món que els toca, la seva propietat…

Benvinguda al no-res! Benvinguda a l’alegria de veure passar més cotxes! Benvinguda a les mirades que et tenen! Encotillada en un vestit molt ajustat i dalt d’uns talons de vertigen, et deixes abraçar per un dels nois, per un dels homes que et mira. No sé encara per què, però la teva visió m’incomoda, com si les teves rialles amaguessin que no hi estàs a gust.

Sento alleujament quan moc els ulls que havia clavat en tu i entro dins d’un cotxe amb més gent. Ara som davant més casetes de ‘burritos’ i torna l’avorrida incomoditat dels mascles en els seus negocis. Xiulen a una noia que passa, et xiulen quan passes, i cada aparició de qualsevol persona dona és l’única cosa que els treu del seu avorriment, com si es tractés d’un animal exòtic. Poques coses tenen clares i, entre aquestes poques, una llei pròpia i compartida hi senyoreja. No dita, no escrita, la seva llei et fa paisatge per conquerir amb la mirada, la seva norma social esdevé mirada que t’abraça i et recorre entre son i son. Ets seva.

Me’n vull anar d’aquí, vull deixar de mirar aquesta gent. No m’interessen les seves avorrides vides! Ni les seves propietats! Tu, només. I així és quan el cotxe on vaig se’n torna a anar i parem un cop més, aquesta vegada en una parada de ‘nachos’…

Et tinc als ulls quan et recordo. Penso les seves ànsies plenes de greix llardós i sec. Penso com s’asseca en el seu avorriment, avorriment del no-res.

Final incert. Em segueix algú? A tu sí.

Col·lectiu de Dones de l’Ateneu Llibertari Alomà

Dones participants: Raquel Bello Collado, Adriana Rubio Amo, Ana Briñas Golderos, Gemma Fuentes Garcia, Laura Romano Serrano, Pili Sanmartín Ferrer i Maria Miró Ferré.

Relator: Jordi Martí Font