Prendre la paraula
jordimartifont
7 de febrer de 2009
6 comentaris
‘Die Welle’, l’ensenyament de l’autoritat, deixar de pensar
Aquests dies molts haureu vist “Die Welle” (“La ola” als nostres cinemes del sud dels Pirirneus, sempre en espanyol), una pel·lícula de ficció amb elements reals.
Si no l’heu vista, feu-ho, té molt de suc per exprémer. Crec que és una interessantíssima pel·lícula sobre l’autoritat, sobre com es pot manipular la massa (una classe d’institut en aquest cas) fins a convertir-la en una colla de robots que només saben obeir i que rendeixen culte a un líder (el professor en el film) . Passa a Alemanya ara mateix però podria passar aquí i arreu. De fet ja ha passat allà i aquí. Els resultats van ser el nacionalsocialisme i el franquisme (diferents i amb característiques específiques concretes). En parlaré en un article que estic fent però hi ha un petit detall que no he vist comentat i a mi m’ha fet mlta gràcia (o més ben dit, m’ha encuriosit). Quan a la classe passen a reproduir un model autocràtic, dictatorial, quan el professor vol que l’auditori passi a estar compost per súbdits deixa la seva ordenació de classe tradicional i posa les taules… ho heu endevinat, tal com les tenim nosaltres a tots els instituts on jo he treballat fins ara.
Fa pensar aquesta pel·lícula, sobretot en coses que fa dies que em volten pel cap.
Si no l’heu vista, feu-ho, té molt de suc per exprémer. Crec que és una interessantíssima pel·lícula sobre l’autoritat, sobre com es pot manipular la massa (una classe d’institut en aquest cas) fins a convertir-la en una colla de robots que només saben obeir i que rendeixen culte a un líder (el professor en el film) . Passa a Alemanya ara mateix però podria passar aquí i arreu. De fet ja ha passat allà i aquí. Els resultats van ser el nacionalsocialisme i el franquisme (diferents i amb característiques específiques concretes). En parlaré en un article que estic fent però hi ha un petit detall que no he vist comentat i a mi m’ha fet mlta gràcia (o més ben dit, m’ha encuriosit). Quan a la classe passen a reproduir un model autocràtic, dictatorial, quan el professor vol que l’auditori passi a estar compost per súbdits deixa la seva ordenació de classe tradicional i posa les taules… ho heu endevinat, tal com les tenim nosaltres a tots els instituts on jo he treballat fins ara.
Fa pensar aquesta pel·lícula, sobretot en coses que fa dies que em volten pel cap.
Respon a joan Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En una democràcia es dona per entés que l’autoritat és al servei de la ciutadania.
La jerarquia democràtica, l’ordre, la disciplina i la cultura de l’esforç i eficiència n’és un visió que concurreix amb el caràcter diferenciat de la germania alemanya sota una nació-estat sense gaires suspicàcies internes, vista com un remei pragmatic imprescindible per a funcionar, marginant els supertramps culturals.
Quan a altres països moltes vegades uns quants agafen més pes i preponderància a costa de marginar o sometre altres.
Tens raó, fa pensar molt, encara que siga inversemblant (un canvi tan sobtat en menys d’una setmana és impossible) i que en el fons no descobrisca res que no sapiguem.
A mi, la reflexió que més em va ballar pel cap és que la gent quan és manipulada experimenta de seguida felicitat. Uniformats, formant part del “grup”, compartint el que siga ens sentim millor, potser perquè aquest grips polítics, o musicals, o religiosos o el que siga et trauen de l’individualisme de la societat de consum. El mateix professor (exocupa, camiseta ramones….) se sent tocat per la vanitat: una vanitat a la qual han aspirat tota la vida els professors, a ser ecoltats i admirats per uns adolescents que et miren i t’admiren amb uns ulls com a taronges.
El consumisme i el “feixisme” (en sentit ampli) són absolutament contradictoris… però igulement alienants. Cal anar molt en compte perquè quan et sents feliç amb el grup…ja ets dins d’una ona…
“Tomorrow belongs to me” escena i cançó de la peli Cabaret, època de crisi i falta de valors, pot tornar a passar en massa.