Prendre la paraula

He llegit un llibre d?aquests que valdrien el seu pes multiplicat per cent en or -pesa poc, el llibre- si no fos que entre tallat i tallat segur que en passar l?or a paper moneda algun cambrer galàctic cremaria els diners.

He llegit un llibre d?aquests que valdrien el seu pes multiplicat per cent en or -pesa poc, el llibre- si no fos que entre tallat i tallat segur que en passar l?or a paper moneda algun cambrer galàctic cremaria els diners. Es tracta d?una entrevista del Toni Clapés al Carles Hac Mor publicada per Cafè Central i L?Emboscall. El Carles és, tal com diu el Toni al pròleg, ?un dels esriptors més potents i inclassificable (…) del panorama literari del nostre temps?. I té raó. I a mi em sedueix sobretot com a assagista, com a escriptor de les idees o de les no idees, profeta com és de la negació que afirma quan diu que no. I aquest llibret en recull un munt, en forma de preguntes d?un a l?altre i complementat amb un altre volum en què el Carles entrevista el Toni però que jo encara no he llegit.

            Sempre a l?avantguarda, ara que ben mudada de respectabilitat i de càrrec oficial es passeja pels despatxos del poder descafeinada i desarmada, l?Hac Mor suposa la possibilitat d?una radicalitat que, com qualsevol radical que tingui dos dits de no front, utilitza l?humor, la poca-solta i la ironia, a voltes ballant amb el no sentit i a voltes, revoltes.

            És el trasbals que aconsegueix escrivint i vivint, gaudint de la vida que nota en cada paraula. Militant del no sentit, no milita enlloc i per això mateix és arreu on les estructures es puguin desballestar i en el desballestament aportin la bellesa que deixen anar un cop alliberades de la dura forma de la utilitat. En l?exemplar que tinc hi va deixar escrit, en la dedicatòria, ?d?un que no ha tingut mai cap propietat? i m?honora llegir-lo aprenent a cada línia que les paraules, com deia aquell, són punys i aquests poden ser, quan menys ens ho pensem, directes i subtils alhora, com els de Cravan, poètics fins i tot però mai sotmesos al sentit mercantilista i negador de la felicitat. ?La coherència és un mite, pel cap baix, d?arrel feixista, pervers, malaltís, i pel cap baix, de benpensant?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!