Prendre la paraula

Fa dies, setmanes i mesos que
la premsa catalunyesa i catalana -l’espanyola, també- no para quieta amb això
de l’Estatut de dalt. Que si el Tribunal Constitucional el retallarà, que si
això no es pot consentir, que si farem una manifestació tots agafats del braç,
que si no la farem, que si patatim, que si patatam… Com si aquest Estatut fos
res, com si el redactat final no fos més que un empastre cuinat per la colla
dels que ens roben cada dia una mica o molt més o ens donés res que ja no
tinguem. Algú es pot creure que una llei donada per un dels estats que ens
ofeguen com a poble i com a classe serà res més que un nou dogal per lligar-nos
curt un quant temps més? Jo no. I, pel que noto, sento i veig, cada cop menys
gent s’ho creu.

Sense fer tan soroll mediàtic
i sense tenir l’ànima de l’esclau, que sempre pregunta a l’amo fins i tot si
pot tirar-se un pet, a Arenys de Munt una colla de gent ha tirat pel dret i,
sense precipitar-se però tampoc vivint cagats de por tal com fan els partits
del Parlamentet de Barcelona, han organitzat una consulta per saber si la gent
del seu poble vol continuar sent espanyola o vol adreçar-se a la resta del món
com a catalana. I és clar que hi ha més matisos i que molts volen ser espanyols
i catalans però aquests, ja els ho aconsello jo, que votin per l’opció espanyola,
que contempla això de ser de nació catalana i de nacionalitat (“región” en
deien Franco i d’altres) catalana. L’altra, l’opció catalana, contempla ser de
nació catalana i de la comarca del Priorat o de la regió del Camp (foteu-li
vegueria si us agrada més). I jo trio aquesta segona.

Saltar-se la llei per ser
lliures, aquest és el camí. I el camí, que quedi clar, no té port final, però
passa per la independència de la nació catalana, aquella que comença a Salses i
arriba fins a Guardamar, arrela a Fraga i s’estén fins a l’Alguer passant per
Palma. Nació que xerra català, llengua catalana, dita de mil maneres diferents
i complementàries i que vol ser lliure per decidir què vol ser. Pot ser que
majoritàriament surti l’opció espanyola, la francesa o la italiana, i s’haurà
de respectar. Pot ser. No passa res. El que no pot ser és que una llei escrita
prohibeixi decidir, es digui Estatut(et) o Constitució. El que no pot ser és
que la por sigui l’arma dels poderosos, aplicada i assajada cada cop que algun
bri de llibertat tregui el nas. El que no pot ser és que triar sigui només
possible quan parlem de companyia telefònica o de canal de televisió. El que no
pot ser és que ens tractin com a menors d’edat quan s’arriba als temes
importants, sigui la nació o sigui decidir entre si donem diners a la banca o
als treballadors. El que no pot ser és que l’amo disposi i els administradors
de la finca es pleguin a la seva voluntat per demostrar que saben
administrar-nos. Ara volem decidir i Arenys ha posat la primera pedra per dir
que volem triar.

De què tenen por els poders de
l’Estat espanyol?, ells que són tan democràtics. Doncs de donar la paraula, de
deixar-nos dir, de donar pas a qui parla. Ja ho deia Joan Maragall a
“L’alçament” quan afirmava que “Els màusers foraden parets, foraden homes,
maten homes; però, on has vist mai que una bala de fusell mati una paraula?
(…) Malaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang per a
entendre una paraula!” I el malaurat Estat espanyol ho corrobora enviant un
advocat de l’Estat, Jorge Buxadé, excandidat de la Falange, a prohibir en nom
de l’Estat el suport de l’Ajuntament a la consulta i deixant via lliure a la
mateixa Falange per manifestar-se aquell dia pels carrers d’Arenys. D’això se’n
diu conrear la por.

I la gent dirà: de què té por
un estat com l’espanyol, tan gran i tan modern? D’una consulta a uns veïns d’un
poblet anomenat Arenys de Munt? De donar la paraula als seus ciutadans i
ciutadanes? Doncs sí, els tenen por i més que a ells tenen por de la paraula,
de la paraula redemptora que deia Maragall perquè si ells la tenen, tothom la
voldrà “i els que tenen el do de vibrar-la vivament, (aniran) de poble en poble
desitjats com els que fan miracles, rebuts com triomfadors, escoltats com
apòstols i convertint a gentades totes en pes, lo mateix que feien els
taumaturgs a l’Edat Mitjana”. I si tenim totes i tots la paraula, aleshores hi
haurà l’alçament. L’alçament que ja coneixem des que existim, propi de les catalanes
i dels catalans, la rauxa que ens fa ser el que som. L’alçament? Sí,
l’alçament. “No has sentit mai dir allò de: ”si tal cosa succeís, fins les
pedres s’alçarien”? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada
home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra
(…) és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i
ho crida en tots els seus fills”.

I arribats aquí, no hi haurà
ni estatuts, ni exèrcits, ni lleis, ni administradors de finques, ni amos, ni
falanges que puguin contenir-nos, que puguin convèncer ningú més que el que ens
cal és un bon estatut o el peix al cove o el traspàs de rodalies o Déu o la
mare de Déu. Arribats aquí decidirem qui som i com volem ser. I aquí ja no és
passat demà, ni tan sols demà, Aquí és avui i ara. Aquí hi ha l’alçament!!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!