Prendre la paraula

Un dia pensava que no trobava ningú en poesia catalana com Bernardo Atxaga o com Sarrionaendia. És a dir, que diguin des de la realitat que ens envolta, més propera, i que alhora et facin volar cap a l’infinit. I Marc Granell no ho és però de tant en tant…

RAONS DE DESIDENTITAT
 

Miraré de fer-me ric
                                     i bell
                                                i poderós,
atlàntic i atlètic,
elàstic somriure d?escuma puríssima,
flexible cos de platja salvatge,
àvid esguard metrallant pupil·les.

Hi ha massa carrers foscos
i vaixells aturats als tolls de la memòria.

¿Sap algú la naturalesa exacta
d?aquest mal de cervell
que envaeix tots els porus
dels somnis?
Tota llei ens obliga a la renúncia.
I, a més, és segur
que en la pròxima mort moriran
també les estàtues. 

L?ARRIBADA
 

Cremàrem les naus. Totes.
                                                 També aquella
plena de lluna i gessamí.

La platja era gran, quasi blanca.

N?érem tants, però, que no podíem
moure ni un peu.
                                 Callàrem.

Algú ens digué
amb veu molt dolça
que el mar era el cadàver.

Immòbils,
                    dempeus,
                                       vam aprendre
a morir-nos les paraules una a una.

A poc a poc
tancàrem la mirada.

Quant de temps ha passat, no ho recorde.

De tant en tant
aquella veu tan dolça
ens fa saber-nos perfectes i feliços. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!