Prendre la paraula

Tot i que han passat uns dies, les paraules de Pujol a Prada continuen sonant-me malament per dintre del cap.

Que a Prada de Conflent tothom hi aboca el que vol és ben clar, com també ho és que cada cop més a Prada "tothom" cada cop som més les i els mateixos.. tot i que jo enguany no hi he anat. Però d’aquí a aguantar algunes abocades per molt il·lustres que siguin els seus dipositaris hi ha un bon tros.

Em sorprenen les paraules de Pujol en contra de la Catalunya mestissa, perquè envoltat com ha estat durant tants anys de país i més país, no entenc que no s’hagi adonat que la Catalunya dels segles XX i XXI -i la resta de Països Catalans, que també ha xafat tot i que no tant- era i és mestissa. I, per tant, posicionar-s’hi en contra és o no saber on es viu o voler canviar-ho tot. Cap dels dos condicionants els seguiria mai Pujol, perquè coneix com ningú el terra que xafa i conservador com és no li agraden els canvis de cap mena.

Ara bé, les declaracions hi són i les reaccions també. Per destacar, només destacaria la del Carod-Rovira, que volent-se continuador de l’obra -o del recull de vots- pujolista, s’ha apressat a "comprendre" les paraules de l’expresident.

Catalunya no és un país pur, per sort, ni ho ha estat mai al llarg de la història, si és que hi ha països purs enlloc. I no ho ha estat perquè som un poble que, malgrat compartir unes determinades característiques i una voluntat de mantenir-les, tenim les portes obertes de bat a bat. I ni els que volen barrar-les a tothom i a totdon ni els que volen obrir-les només a tot el món, entenent "tot el món" com els rics de la resta del planeta han entès res de com és i com ha estat aquest tros de món on vivim, per molt administradors que hagin estat d’una de les parts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!