Poder 2 (el nostre)

Fer una crítica del poder en general comporta que també n’haguem de fer una, de més intensa, si cap, del nostre propi poder.

Sempre que hi ha poder hi pot haver opressió i, de fet, generalment, n’hi ha. Sempre que algú pot decidir per nosaltres, hi pot haver opressió, i per això som tan reticents a deixar en mans dels altres el nostre propi territori autònom que és, bàsicament, el nostre cos en la majoria dels casos. Sempre que deixem les nostres decisions en mans d’altres, hi pot haver opressió, tot i que aleshores aquesta respon més a la pròpia desídia que a la mala intenció de qui ens oprimeix. I és que l’acumulació de poder és perniciosa per a les persones, per a totes les persones, incloses aquelles suposadament conscienciades -individualment o col·lectiva a través de la seva militància- sobre la dolenteria implícita de qualsevol poder. Per això cal articular mecanismes, un cop arribats al convenciment que el que es diu en aquest paràgraf és més o menys veritat, que impedeixin la possibilitat del poder mal administrat, el poc poder que tenim mal administrat, el poc que tenim i que, malgrat ens pesi, ens correspon mentre no decidim el contrari. I no em vingueu ara que no en tenim (de poder), perquè les relacions entre humans en generen i el fan patent i la realitat que coneixem de forma compartida ho corrobora totalment. Llegiu Foucault i, a banda d’aprendre a mirar on mai no s’enfoca, entendreu de què parlo.

I el poder, que acostuma a tendir a despòtic, expressat en el món laboral té un nom concret: assetjament psicològic… a la feina, o mobbing, utilitzant l’anglicisme cada cop més estès i entès. I en el món laboral és ben clar que qui paga, ens mana i, si paguem, manem. Ara bé, que ens mani no vol dir que pot fer el que vulgui amb la nostra vida, ni molt menys. Perquè més enllà de les relacions laborals i fins i tot humanes, hi ha la dignitat de la persona, de l’individu. No comptar amb aquest individu i en la seva especificitat va ser, segons la meva opinió, una de les pitjors conseqüències de l’aplicació de l’anomenat "socialisme real" en les societats dels estats que al món van emprendre i mantenen la via autoritària al socialisme.

Pensar que el fet d’autodenominar-nos llibertaris ens fa lliures de la possibilitat d’exercir el nostre poder -o poderet- sobre qui tenim davant, per allò que el nostre nom ens hi immunitza és com autoenganyar-nos sobre el fet que l’eliminació de Déu del nostre cap l’ha matat en la resta de al societat on vivim. Per això, si tenim poder l’hem de saber administrar i l’hem de tenir controlat amb tots els mitjans que se’ns ocorrin que mai no seran suficients. No valen els arguments patronals per disculpar-nos i autoconvèncer-nos del que sabem que no són res més que excuses de mals pagadors. Fins i tot que ens hi haguem acostumat i ho trobem normal no ens disculpa de la possibilitat d’exercir la crítica i l’autocrítica; fem-ho per estètica però, també i sobretot, per ètica.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *