#BSO The Clash: «Resistiu fins que caigueu… o no»

The Clash: «Resistiu fins que caigueu… o no»

«Em vaig adormir i vaig somiar amb una època de fa molt de temps. Vaig veure un exèrcit de rebels ballant en l’aire. Somiava mentre dormia.» Ho cantaven The Clash fa tant temps que era quan jo anava un cop a l’any a Molins de Rei a casa de mons tiets i llegia els llibres de Nietzche de mon cosí i no entenia res però notava alguna cosa; desassossec en diria. I escoltava Pink Floyd, Lluís Llach, Sisa, Deep Purple i molt més mentre esperava el dia d’anar a la capital i comprar els dos discos anuals que podia adquirir amb el que havia recollit del que sobrava dels diumenges. London Calling en va ser un, tot i que el vaig abandonar perquè sonava massa tou.

I tan seriosos que són alguns del rock, The Clash mantenien sempre aquella mica d’ironia, mantenen diria jo. Ironia sense histrionisme, contundència sense ressentiment, textos polítics i socials sense pamfletarisme… I van caldre moltes nits per retrobar-ho tot en textos i més textos que des de la Lacandona ens enviaven els que no tenen rostre, nosaltres mateixos. Sí, l’exèrcit de somiadors, l’exèrcit de rebels ballant en l’aire que a La Realidad ens vam rebolcar entre el fang mentre els mosquits ens feien saber que sortia el sol. «Una veu va començar a cridar ‘Resistiu fins que caigueu!’ La melodia era una vella melodia de rebels» i vam ballar la cançó però no ens vam quedar fins a caure, perquè tothom sap, a la selva, que és inútil caure al fang quan surten el mosquits…

(https://www.youtube.com/watch?v=lNGlEYCbl8A)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *