Prendre la paraula

22 de juliol de 1904, Josep Mas-Gomeri, article publicat a La Tralla

Controvèrsia (I)
«El Catalanisme, des del moment que admet totes les formes de govern establertes, es posa en el mateix nivell de les Repúbliques i Monarquies actuals, a on imperant-hi l’autonomia regional, són també enemigues implacables de les reivindicacions obreres».

Quan, diferents vegades, s’ha provat fins a l’evidència que la República i la Monarquia són igualment tiràniques i conservadores, ha quedat també demostrat que el Catalanisme es troba en el mateix cas, puig que, adoptant com adopta ambdues formes de govern, queda hermèticament tancat dintre la República o la Monarquia.

A més, a què aspira o què vol el Catalanisme que no existeixi en totes les nacions a on l’obrer és igualment vexat, robat i oprimit?
Anem-ho a veure.

Com ja és sabut, els principis catalanistes ben concretament va exposar-los l’Assemblea de Manresa de 1892; ells han sigut fermament sostinguts en tots els manifestos autoritzats per les entitats catalanistes.

El Catalanisme, doncs, vol lo següent:

Primer: «Que quedin a càrrec del Poder central de l’Estat espanyol les relacions internacionals, l’exèrcit de mar i terra, les relacions econòmiques d’Espanya amb els altres països, la construcció d’obres públiques de caràcter general, la resolució de totes les qüestions i conflictes interregionals, i la formació del pressupost anual de despeses, al que deuran contribuir les regions a proporció de sa riquesa, tot amb l’organització corresponent i adequada.»

Ara bé. De tot això ja fa molts anys que se’n fa càrrec el Poder central de l’Estat espanyol. Per consegüent, no hi ha necessitat de reclamar tals millores perquè ja les gosem.
Segon. «Lo règim intern de Catalunya. En conseqüència: la llengua catalana amb caràcter oficial, i que siguin catalans tots los que a Catalunya desempenyin càrrecs públics. Corts catalanes. Que catalans siguin els jutges i magistrats, i que dintre de Catalunya es fallin en última instància els plets i causes; ser àrbitres de la pròpia administració, posant amb entera llibertat les contribucions i impostos, i, en fi, la facultat de poder contribuir a la formació de l’exèrcit espanyol per medi de voluntaris o diners, suprimint en absolut les quintes i establint que la reserva regional forçosa presti servei tan sols dintre de Catalunya.»

Referent a aquest segon punt, no és necessari esforçar-se molt per a comprendre que l’idioma, sigui oficial o no, res té a veure amb la justícia social ni amb el benestar de l’obrer; perquè els paràsits i sangoneres que desempenyen càrrecs públics, parlin català exclusivament, en castellà o en bilingüe, són sempre igualment paràsits i sangoneres; i aquests jutges i magistrats que avui ens empresonen, processen, condemnen i sentencien en castellà, faran lo mateix i cometran les mateixes infàmies, injustícies i prevaricacions en català.

En quant a l’entera llibertat de baldar-nos amb contribucions i impostos, i a la facultat de poder contribuir a la formació de l’exèrcit espanyol sigui per medi d’homes o diners, ho considerem massa favorable i en renunciem generosament els obrers.

Això vol el catalanisme. Aqueixes són ses Bases fonamentals en les que, com es veu, no hi ha res de més de lo que atorga el partit monàrquic i no arriba de bon tros al programa de la República federal en lo que Catalunya se constitueix àmpliament autònoma.

Resulta, doncs, que no sols és inútil el Catalanisme referent a les reivindicacions obreres, sinó que ni sisquera pot justificar-se com un partit més ja que els autonomistes lliberals tenen son lloc en el partit federalista i els conservadors, reaccionaris i clericals en el monàrquic absolutista i tradicionalista.

Sols podria justificar-se el Catalanisme sigüent francament separatista: és a dir, que el seu ideal fos la independència completa de Catalunya formant nació a part i lliure com les demès nacions.

Però ni així el Catalanisme podria personificar la llibertat ni proporcionar l’aspiració de benestar dels obrers.

Tan equivocats estan els que creuen que implantant la República a Espanya ja seríem feliços, que ja gaudiríem de tota llibertat i que la pau i el benestar regnaria d’un cap a l’altre d’aquest desballestat Estat espanyol, com els que creuen lo mateix dintre l’Estat català.

Com pot ser bo i just a Catalunya lo que es confessa ser dolent, injust i imperfecte en els demès estats?

Res més equivocat. Ni la República ni la Monarquia ni cap forma de govern més o menys lògica pot ésser ni és garantia de llibertat veritable… ni a Espanya ni a Catalunya ni enlloc.

Així doncs, el Catalanisme no pot fer més que el que fan tots els demès partits que es disputen el poder polític o sigui la direcció de la «nau de l’Estat» sigui aquest centralista o autonomista que, en el fons, resulta quasi igual i dic quasi perquè sols es diferencia per l’extensió més o menys gran de territori que l’Estat-govern domina.

Efectivament, l’avui nació espanyola està governada per diferents partits que periòdicament se succeeixen en el Poder i en quals assumptes polítics intervenen altres partits, monàrquics i republicans, centralistes i autonomistes contraris a l’actual dinastia. Dins d’aquests partits hi ha les tendències més oposades i els criteris més distints; son entre ells, en el terreny de les idees, enemics irreconciliables. Mes tenen una aspiració comú: obtindre el domini i la direcció de l’Estat, mantenint a tota costa l’organització social existent i la integritat de la pàtria, o sigui la independència de la Nació espanyola en el concert de les demès nacions.

En aquest mateix cas es troba el Catalanisme o Nacionalisme català; no ho és un partit, és un compost de diferents partits amb les tendències més oposades i els criteris més contradictoris que sols tenen una aspiració comú: obtenir la direcció pròpia de l’Estat català mantenint a tota costa els privilegis actuals i l’autonomia de la regió catalana en el concert de les demès regions.

Total, un canvi de nom: diga-li Espanya, diga-li Catalunya. I com el nom no fa la cosa i, a més, aquestes diametralment oposades tendències catalanistes dividides en diferents partits com: reaccionari, conservador, liberal, etc. es barallarien per obtenir el govern de Catalunya dividint al mateix temps els catalans, com els partits polítics d’Espanya divideixen els espanyols, causa de la perpetuació de l’opressió i la tirania, quin dubte hi ha que l’ambició, la intriga, l’odi i l’orgull junt amb la desigualtat social mantinguda per l’explotació de l’home per l’home, serien causa com ho són avui del malestar i misèria dels oprimits proletaris els que, quant tractessin de millorar ses condicions o reivindicar sos drets, serien empresonats i afusellats per la guàrdia civil catalana.

Les mateixes causes produeixen els mateixos efectes; això és axiomàtic. Per això en tots els països, sigui la que es vulgui la seva forma de govern, com que hi subsisteixen les causes del mal, el mal s’hi efectua.

S’objectarà que dintre el Catalanisme hi ha radicals que miren endavant i es preocupen del problema social fins a proclamar l’autonomia individual i la llibertat absoluta; però aquests es contradiuen a cada moment, com es contradiu Lerroux que també ho és d’aquests radicals; també ell proclama l’autonomia individual i la llibertat absoluta dintre la república…

Estan en completa contradicció aquests radicals perquè aquesta autonomia i aquesta llibertat absoluta no poden existir més que dins l’Anarquia com ho demostraré quan entri en el tercer i últim punt d’aquesta controvèrsia.

Els que il·lògicament afirmen que el govern català garanteix aquestes llibertats no fan més que acceptar el ridícul pont lerrouxià. No tenen, doncs, cap raó per a combatre a n’en Lerroux.

Hem de tenir en compte que aquesta mena de radicals abunden a tot arreu; tant dintre la República com dintre la Monarquia per lo qual no és gens estrany que abundin dintre el Catalanisme, que no preocupant-se de les formes de govern, les admet totes!
Per tal que la llibertat individual i absoluta existeixi no hi ha d’haver-hi cap home que tingui supremacia ni domini sobre un altre home; per tant aquesta llibertat no existirà mentre hi hagi homes dominats i homes dominadors.

I com que el Catalanisme sosté i conserva els injustos privilegis de classe com ho prova el fet que l’actual burgesia fins la més retrògrada forma el seu gros i principal element, clar que els catalans obrers serien, com avui, dominats pels catalans capitalistes, és a dir, pels burgesos que són els que fan les lleis, nomenen les autoritats i disposen de la força pública, que així com avui té per nom «Guardia Civil» demà pot tenir el de Mosso d’Esquadra o Somatent.

Què en traurem els treballadors de què a Catalunya hi hagi un govern propi i que la nació catalana sia lliure i autònoma si no podem gaudir de llibertat plena a què tenim dret com a homes ni de benestar a què tenim dret com a productors?
Res, absolutament res.

El Catalanisme no és més que una exaltació patriòtica que ni tinc necessitat de discutir aquí per a dar una prova més a les meves afirmacions.

Molt m’estendria amb la tant manossejada idea de Pàtria, aquest fora el meu desig; mes ho faré en l’article successiu. Sols diré per acabar el present, que de la idea Pàtria se’n tenen molt diversos conceptes, que ningú ha definit i que tots ells són contraris a les reivindicacions del proletariat.

En quant al sentiment natural d’amor i simpatia que l’home professa pel lloc de son naixement, la inclinació que sent pel país a on es parla la llengua amb la que li cantaren en el bressol i a on tot li recorda sa infantesa, aquest sentiment sols serà sincer amb l’Anarquia. Dins un Estat-govern, català estranger, queda ofegat pel patriotisme brutal i polític, aquest sagnant culte quals sacerdots són els capitalistes i propietaris, i el seu pontífex màxim el govern en quin nom s’exterminen els pobles vessant torrents de sang.

Crec haver demostrat, amb referència i davant les reivindicacions obreres, el Catalanisme es troba en el mateix cas de la República i de la Monarquia. En primer lloc perquè queda ineludiblement tancat dintre aquests organismes governamentals; i en segon lloc perquè deixa en peu, conserva i sosté a tota costa les causes generadores del malestar i misèria social.

La Tralla, any II, número 39, 22 de juliol de 1904, Barcelona, pàgina 3.

Josep Mas-Gomeri, polemista brillant
Josep Mas Gomeri (1880-1940) va ser un precoç militant anarquista que va defensar la catalanitat de l’anarquisme amb totes les seves armes, que bàsicament eren les armes de la ploma. Escrigué a molts periòdics però destacà, sobretot, com a director d’Avenir (1905), En Titella i Tierra y Libertad (1916), tot i que escriví a molts altres com El Productor, La Revista Blanca, algunes de les diverses sortides de La Tramontana després de Llunas, Solidaridad Obrera, El Porvenir del Obrero, Orto, Terra Lliure i Catalunya. És autor de l’assaig Galileu, Eppur si muove. Refutación del libro «La Razón contra la anarquía», publicat el 1906 i, segons Ferran Aisa, un clàssic introbable de l’anarquisme ibèric. Mas-Gomeri participava en les tertúlies del Cafè Español de Barcelona i va destacar, sobretot, com a periodista i dibuixant, tot i que treballava en la metal·lúrgia. Al costat de Cortiella o sol, defensà sempre la utilització del català per part dels anarquistes.

En aquest article, el primer de tres igualment recomanables, Mas-Gomeri deixa clar per què era un dels polemistes més temuts de la premsa anarquista del moment. Les seves idees són rotundes i les seves argumentacions, clares i entenedores, però alhora sense concessions. Hi compara les bases del catalanisme establertes al Congrés de Manresa amb les de l’anarquisme i exposa que «l’idioma, sigui oficial o no, res té a veure amb la justícia social ni amb el benestar de l’obrer; perquè els paràsits i sangoneres que desempenyen càrrecs públics, parlin català exclusivament, en castellà o en bilingüe, són sempre igualment paràsits i sangoneres» i que no serveix «el Catalanisme referent a les reivindicacions obreres, sinó que ni sisquera pot justificar-se com un partit més ja que els autonomistes lliberals tenen son lloc en el partit federalista i les conservadors, reaccionaris i clericals en el monàrquic absolutista i tradicionalista.» Alhora, afirma que el catalanisme només podria justificar-se «siguent francament separatista: és a dir, que el seu ideal fos la independència completa de Catalunya formant nació a part i lliure com les demès nacions.» però ni així podria proporcionar benestar als obrers. Segons Mas-Gomeri, és impossible que existeixi un moviment revolucionari que no inclogui la lluita de classes i la lluita contra l’Estat, ja que «El territori que composa la Nació podrà ser la pàtria dels acaparadors de la terra, però no dels proletaris, espoliats d’ella.»

(Íñiguez, 2008: 1.085; Aisa, 2008: 22)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!