“… el dit petit del meu peu”, un poema per felicitar les festes…

… el dit petit del meu peu

Ingovernable
fins i tot pels que es diuen
dels nostres
i lloen criminals
per semblar més com cal,
més que res,
més no res
i no són nostres
sinó d’ells…

Insubmís
a les mentides que es fan
mitges veritats
de tant repetir-les
500 vegades
o una mica menys…
que no ens cansem
no fóra cas
que ens eslloméssim
lo cap, lo cap…

Independent
perquè és l’autonomia
i el pacte entre no iguals
que es fan iguals
allò que serveix
per fer-nos
per sempre més iguals
però mai repetits…

Imprudent
perquè la prudència
és la norma dels imbècils
dels que ni saben
ni mai han volgut saber
res que no fossin ordres
i silencis
poc més que res…
I un il·lús
sense cap ni lluç
dels formats en la repetició
de les madrasses d’aquí al costat
que no són menys merdoses
perquè alguns símbols nostres
hi hagin posat.

Avui i aquí
em reivindico diferent
a les normes militars
a les jerarquies del pensament
a les formes de les ordres
als ximples que van fent…
que defugen l’enfrontament,
que no gosen mai dir res
i esdevenen, ara sí,
abocadors d’ideologies
dels vells segles passats
escombriaires de vells lemes
miserables amb quatre duros
i carnussos de la ciutat.

Mai més, enlloc, contra ningú
tenir veu i també paraula
i no dir-la
i no combatre,
amb ella,
soldats i capellans
dels exèrcits
sense forma
de cap deforme
i cap ni un de pensament
que no sigui repetit
empetitit
i més menut
que el dit petit
el més petit

del meu peu esquerre.

16 de febrer de 2015

Inclòs en el poemari “Misèria sense companyia(obra poètica completa
…fins ara)”, publicat per Calúmnia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *