Enric Garcia entrevista Xavier Joanpere a Reus Digital: “”El Col·lectiu Llibertari de Vilaplana també va destacar en la defensa, des de l’anarquisme, de la independència de Catalunya”

http://reusdigital.cat/noticies/el-camp/un-esclat-de-llibertat-vilaplana

“Un esclat de llibertat”. Així defineix Xavier Joanpere el primer acte organitzat pel Col·lectiu Llibertari de Vilaplana el febrer de 1978. Es tractava d’una jornada celebrada al poble en suport de la llibertat d’expressió i en protesta per l’empresonament de diversos integrants dels Joglars. A partir d’aquella iniciativa, una dotzena d’amics, reunits al voltant d’un futbolí o d’una taula de Cal Ritu, van començar a trasbalsar la letargia del poble. “No teníem por. Vèiem com el feixisme estava morint, i el volíem enterrar”, explica Joanpere. “Nosaltres dèiem que estàvem adherits al Moviment Anarquista Internacional (MAI), que no existia, simplement per molestar el feixisme local. Sabíem que aquesta idea els amoïnava”, hi afegeix.

Eren joves i agosarats. I del seu atreviment en van sorgir fruits que encara avui dia es recorden a Vilaplana. Una de les grans fites del col·lectiu va ser l’organització, el 20 de setembre de 1980, d’un concert del cantautor Georges Moustaki a l’hort de Cal Savall, davant de milers de persones. “Vam parlar amb ell per primera vegada al març de 1980, al Palau dels Esports de Barcelona. El seu representant, però, ens va donar llargues durant mesos, així que una setmana abans del recital vam decidir viatjar fins a París en avió i anar-lo a veure. No sabíem ni tan sols si hi era. Vam trobar Moustaki a casa seva i el vam convèncer de venir a Vilaplana”, recorda Joanpere.

Quan des del col·lectiu van demanar a Moustaki un miler de cartells per fer difusió del concert, l’artista va quedar estupefacte. El coratge, impulsat per una voluntat transformadora, els va obrir gairebé totes les portes. Es van arribar a cartejar, fins i tot, amb Joan Baez, encara que al final la negociació no fructifiqués. Eren capaços d’anar a penjar cartells fins a Tortosa, Lleida o Sitges. “Muntàvem les coses en un poble petit, però amb dimensió de país”, assegura Joanpere. Com a resultat del tarannà d’aquests joves rebels i inesgotables, de cop i volta, Vilaplana va emergir com un bolet a les gires de tot un seguit d’artistes de renom, alguns dels quals ja havien triomfat en escenaris com l’Olympia de París. Al poble van actuar noms de la talla de Paco Ibáñez, Quilapayún, Raimon, Pau Riba o Pegasus.

Tot i el ressò de la seva programació musical, l’activitat del col·lectiu va anar més enllà de la producció de concerts. En l’àmbit local, el col·lectiu va elaborar propostes com ara la construcció d’un refugi a la Mussara o la instal·lació d’un rafal a la parada d’autobús del poble. També va demanar que una part de la piscina de Vilaplana es destinés a la pràctica nudista, i que el prevere del poble, d’idees lefebvristes, abandonés el càrrec. En un aspecte més ampli, va propugnar l’abolició de l’exèrcit, la legalització del divorci i la vida comunitària, entre d’altres.

El Col·lectiu Llibertari de Vilaplana també va destacar en la defensa, des de l’anarquisme, de la independència de Catalunya. És per aquest motiu que Vilaplana es va convertir en la primera població catalana en acollir, a principis de la dècada dels vuitanta, una trobada de col·lectius llibertaris independentistes. “Em penso que aquell dia hi havia més policies secretes que no pas militants anarquistes”, rememora Joanpere.

Un altre dels pals de paller del col·lectiu va ser la difusió d’idees, a partir de l’edició d’una revista, intitulada ‘La Plana’, i de l’organització de ponències. Joanpere recorda, a tall d’exemple, les xerrades que van protagonitzar al poble Frederica Montseny, Lluís M. Xirinacs, Andreu Mayayo, Fernando Sagaseta, Juan María Bandrés, Antonio Álvarez Solís i Luis Otero.

Amb el pas dels anys, els militants es van sentir seduïts per altres camins i el grup llibertari va deixar l’activitat. Amb tot, els seus integrants no van arribar a certificar mai la defunció del col·lectiu. Podríem dir que no ha acabat de morir mai del tot, perquè viu en la ment dels vilaplanencs i, en especial, dels seus militants, que en primer lloc eren i continuen sent amics. “Tot el que fèiem allà anava més enllà de la lluita política. La nostra era una aposta d’amistat, entre nosaltres mateixos i amb la humanitat”, afirma Joanpere. La història del col·lectiu va ser recollida, recentment, per la sociòloga Mar Joanpere en un article publicat en el número 4 de la revista ‘La Corbella’.

Del seu jo llibertari d’aquells temps, Joanpere considera que n’ha transcendit l’essència. Diu que ha madurat i reforçat les seves idees, però que el seu ideal és el mateix. Com en els anys vuitanta, Joanpere es declara fidel a la síntesi llibertària i independentista simbolitzada, en l’actualitat, per l’estelada negra. “Si volem sobreviure com a poble ens hem d’independitzar de l’Estat espanyol, i si volem sobreviure com a espècie ens hem d’independitzar del capitalisme”, conclou.

Joanpere sosté el convenciment que cal “construir una societat on no hi hagi governants ni repressors”. Amb tot, constata que “falta una gran autoorganització” per assolir aquest propòsit, i que a més a més el món actual “va per altres cantons”. En aquest sentit, li preocupa la deriva autoritària de tants països, i creu que “les espurnes de feixisme ens haurien d’alarmar”. Joanpere considera que les societats haurien d’avançar cap a “una esperança més alliberadora, ambientalista i ecològica”, que aconsegueixi superar les contradiccions d’un sistema “suïcida, homicida i genocida”. “O busquem altres paradigmes o ens enfonsarem plegats”, adverteix. Per a Joanpere, bona part dels somnis de l’esclat de llibertat que va significar el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana no han perdut pas vigència, sinó que més aviat urgeixen més que mai.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *