Anna Murià: “En Badia i el meu testimoni desfavorable”

http://blocsocialdeterrassa.blogspot.com.es/2018/05/anna-muria-en-badia-i-el-meu-testimoni.html

“Puix parla català, Déu li dó glòria.” He oblidat qui fou l’autor d’aquesta sentència guerxa. No es pot trobar glorificable tot allò que és català, encara que tingui intenció patriòtica. Hi ha patriotismes perversos que no ens agradaria veure a Catalunya.

És somni dels catalans que a la nostra terra, petiteta en el món, hi hagi tan nombrosos valors universals com a les cultures més extenses del planeta i a vegades ens els inventem. També ens enderiem a mantenir viu o salvar de l’oblit el record de tot personatge que ens sembla més o menys important, actitud en principi generosa. Recentment ha aparegut un llibre on es mostra aquesta tendència. És un treball d’investigació històrica notable, obra de l’andorrà Jaume Ros: Miquel Badia. Un defensor oblidat de Catalunya. És noble el propòsit, però l’autor desconeix certes passions de l’època, no va viure els fets. Era massa jove, potser no havia nascut. Jo sí.

Jo tinc records. Dels temps que vaig fer política. Les exaltacions que agitaven la nostra societat, Guerra Mundial, Revolució, Catalunya, República, se m’havien anat infiltrant des del començ de l’adolescència. Vaig militar en la mateixa organització de Miquel Badia, les Joventuts d’Estat Català d’Esquerra Republicana de Catalunya. Vaig ingressar al Casal d’Esquerra Estat Català del Districte II, al carrer Sepúlveda de Barcelona, en la secció femenina. No recordo el motiu de la tria, aquell no era el meu barri, devia ser per alguna amistat, però això féu que tingués notícia directa d’un episodi ben reprovable.

Miquel Badia, després de la mort de Macià, no era un jove fet per només “obeir ordres i restar fidel”, com creu ingènuament Jaume Ros, sinó que manava, exigia. És certa la seva fidelitat o obediència submisa a l’Avi, però a ningú més. Desaparegut el primer president, Estat Català fou com un partit dins d’un altre partit, amb antagonisme entre ambdós. D’antuvi es plantejà una pugna, la majoria dels responsables polítics d’Esquerra volia Lluís Companys a la presidència, els d’Estat Català deien que el successor de Macià havia de ser “el germà Gassol”, perderen, els quedà la rancúnia i, com que tenien molta força, a vegades s’imposaven. Així va ser en l’esdeveniment del Sis d’Octubre, considerat algunes vegades un error de Companys, quan el cert és que l’imposaren principalment les Joventuts d’Estat Català que tot l’estiu de 1934 estigueren preparant-se per a la lluita que avortaria. Jo hi era, les noies en dedicàrem a confeccionar inútils camises i sacs de costat per als escamots i seguir un curs d’infermeria i cures d’urgència. Ells, pel pes que tenien dins del partit, obligaren a l’acció.

Veritat és allò que diu Jaume Ros: no es troba expressat en la seva ideologia i el seu programa res d’intencions feixistes, però sí que eren feixistoides alguns dels actes i procediments de Dencàs, Miquel Badia i els seus sequaços i subordinats. Les desfilades dels escamots en formació i amb camises caqui poden fer arrufar el nas a alguna gent, però els fets de Badia que veritablement li guanyaren odis i decidiren el seu assassinat fou l’antiobrerisme que el portava a utilitzar la policia per rebentar vagues —sobresortí la dels tramviaires—, la guerra a l’organització anarquista, les pallisses als cenetistes detinguts a les comissaries… El cas que he al·ludit, que produí gran escàndol i que jo vaig conèixer de prop, és el de Viriato Milanés (no he oblidat mai el nom!), a qui van portar detingut, no a la Comissaria, sinó al Casal d’Esquerra Estat Català del Districte II, el meu, on el van apallissar tan bestialment que va tenir un vòmit de sang. El fet va ser denunciat, la premsa se’n féu ressò, van posar el crit al cel no sols els de la FAI sinó molts militants d’ERC. Al nostre Casal es convocà una assemblea, a la qual jo vaig assistir, en què es protestà i es demanaren comptes al president, molt adepte a Badia.
Recordo d’aquella part de la petita història més detalls significatius que no penso fer públics: sóc refractària a escriure memòries.

Per acabar vull dir que la personalitat de patriota de Miquel Badia malgrat el vessant qüestionable, tenia un aspecte que ha de ser ben vist, un caire de patriotisme sa. Per respecte a aquella virtut sana penso que no convé despertar el record dels seus trets repel·lents i demano que es deixi la seva biografia en un pietós oblit.

Anna Murià

(El 9 Nou, 14/12/96)

Anna Murià (1929)
Anna Murià i Romaní (Barcelona, 21/05/1904 – Terrassa, 27/09/2002) fou una escriptora, traductora i periodista catalana. Durant la guerra civil espanyola fou secretària de la Institució de les Lletres Catalanes. El 1936 formà part del comitè central d’Estat Català i fou cofundadora del Grup Sindical d’Escriptors Catalans (CNT).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *