Prendre la paraula

La ciutat acollirà, el 2018, un esdeveniment esportiu desconegut i carregat de despropòsits

Jordi Martí Font

El passat 15 de febrer, la ciutat de Tarragona es felicitava del gran cas que el món mundial li fa. Finalment, Tarragona és guanyadora en alguna cosa i aquesta cosa es diu «un cotxe». Sí, el nou model tot terreny de Seat portarà el nom de la ciutat en època romana, Tàrraco. Ja podem treure el cava i oblidar tot l’oblit i menyspreu que l’antiga capital imperial romana ha acumulat en els darrers decennis per part del Govern de la Generalitat de Barcelona. Durant anys, el PP local va atribuir a aquests greuges el mal estat de la ciutat i en bona part va ser aquesta aposta la que va portar el seu cap més flamenc, Alejandro Fernández, a optar seriosament per l’alcaldia de la capital provincial. Fernández va ser l’abanderat de l’atac tarragoní contra Catalunya disfressat d’anticentralisme català. Es va cansar de defensar la gamba tarragonina, que només mengen els rics, i de dir públicament que «Barcelunya ens roba», quan tothom sabia que el que volia dir «Espanya, una y no 51».

La sensació d’abandonament a Tarragona, a molts nivells, és evident, però aquesta sensació sovint és instrumentalitzada per un sentiment «blavero» que intenta contraposar tarragoninisme a catalanisme i confondre el primer amb l’espanyolitat. Ara, amb l’enredada aquesta de Tabàrnia, Fernández calla com un mort per no enredar més la troca i no confondre l’aviram per acabar dient-los que els «enemics» de fa dos dies (Barcelona), ara són «els amics». En fi…

2017-2018…

El 2018, però, una fita com cap altra està destinada a aconseguir aixecar els ànims de les tarragonines i els tarragonins més enllà del cotxe de la Seat, segons paraules del Govern municipal del PP-PSOE, amb el suport amb la boca petita d’uns Ciutadans que esperen el seu gran moment, aquell en què els resultats catalunyesos o estatals esdevinguin també municipals i aconsegueixin l’alcaldia. Cal apuntar que aquestes càbales mai no han esdevingut res més que càbales i mai no s’han complert. Ells tenen un nou projecte per a Tarragona i el mostren públicament. Tarragona és la segona capital de Tabàrnia, ja ho sabeu, i diuen, alhora, que són i no deixen de ser més espanyols que el toro d’Osborne… La fita tarragonina, que podria esdevenir tabarnesa pel munt de mentides, enredades i preses de pèl que acumula, són els Jocs Mediterranis del 2018, que per si no ho sabíeu són uns Jocs que es faran a Tarragona enguany després d’haver-se d’ajornar un any perquè la ineptitud del Govern Municipal va fer impossible que es fessin quan tocava, el 2017.

Sí, ja sé que no sabeu què són els Jocs Mediterranis i és lògic. A Tarragona ningú no en sabia res fins que la ciutat va ser designada seu, just quan els que els organitzen els volien fer desaparèixer perquè malgrat no eren nous ningú no en sabia res de res.

Cal dir que no serà el primer cop que Catalunya aculli uns Jocs Mediterranis. Del 16 al 25 de juliol de 1955, l’Estadi de Montjuïc de Barcelona ja els va fer lloc. Era el primer cop que això passava, ja que malgrat optar a ser seu dels Jocs Olímpics el 1924 i el 1936, i el 1936 haver d’acollir l’Olimpíada Popular, el cop d’Estat de Franco a l’Àfrica havia impedit la seva celebració. En aquell moment, va ser el mateix Franco qui aconseguia uns Jocs internacionals, Mediterranis en aquest cas, per a Barcelona. Acollir-los tenia una intenció bàsicament de reparació de credibilitat internacional i no ho van aconseguir del tot però Samaranch n’és un producte directament procedent d’aquella convocatòria, que ell va assumir, va tirar endavant i gràcies a la qual esdevingué regidor d’Esports de Barcelona.

De Tarragona al món: mediterranis

Desgavell rere desgavell fins al desgavell final, els Jocs Mediterranis de Tarragona s’han tirat endavant com el gran projecte dels anys amb Josep Fèlix Ballesteros al capdavant de l’Ajuntament de la ciutat. En els darrers tres anys, han vist com l’absoluta majoria de partits que composen l’actual consistori es van presentar o essent molt crítics amb l’esdeveniment o demanant directament que no es fes. No hi ha hagut manera i l’experiment ha tirat endavant, amb un ajornament d’un any per ineptitud dels que els volien fer, una presentació i retirada d’un projecte privatitzador de les instal·lacions construïdes o adequades (a través de l’empresa Santa Gadea) i una negativa total a la participació de la gent de la ciutat en qualsevol decisió que afectés el projecte, començant per la decisió sobre si era bo per a la ciutat fer-los o no.

Un punt a banda mereix l’agra polèmica entre el que era el president del Consejo Superior de Deportes (CSD), Miguel Cardenal, i l’alcalde Ballesteros sobre molt diverses qüestions. Cardenal va acusar Ballesteros de ser un mentider i d’haver-lo insultat, quan aquest el va acusar de no haver pogut fer els Jocs quan tocava. El president del CSD va arribar a explicar que l’alcalde li va demanar, en un moment determinat, que intercedís davant del Tribunal Administrativo del Deporte (TAD) per evitar una sanció de tres punts que el comitè de competició havia interposat al Nàstic l’any 2014 per la alineació indeguda.

La improvisació, el desconcert, la manca d’organització o el “despiste” més absoluts han estat fins ara les característiques definidores d’un projecte que un dia o altre acabarem sabent a qui ha beneficiat econòmicament parlant i qui s’ha embutxacat alguns dels milions que han voltat els Jocs, el seu projecte i el seu llegat (sempre de forma legal, que si no ja ho hauríem denunciat). És trist de dir però cada cop que uns quants diners o molts diners es mouen per aquesta ciutat mediterrània el seu moviment acaba tenint com a motor l’enriquiment personal de petites colles de gent sempre a tocar del poderet local o directament part d’ell (insisteixo que tot legal). És el cas, també i cal afegir-lo al cistell, de l’estudi epidemiològic que ara farà l’entitat (em nego a qualificar-la d’ecologista) Mediterrània, un estudi atorgat a dit que substitueix l’estudi sobre la qualitat de l’aire que nombrosos moviments socials, amb l’organització Cel Net al capdavant, fa anys i panys que reclamen per tal de saber què és el que es respira en un espai que acull el complex petroquímic més gran del sud d’Europa. Ballesteros, des de primera hora, va deixar clar que l’estudi sobre la qualitat de l’aire “no és farà mentre jo sigui alcalde”, però per tal que no es digui sí que ha admès que al seu amic Àngel Juárez se li atorguin els diners necessaris per fer un estudi que, tal com molts estudis realitzats per Mediterrània, abans de començar ja podem dir que sabrem com acabarà. Bé, és clar…

Jocs

Però tornem als Jocs, que era del que parlàvem, i del “projecte cultural” secret que els acompanya. Perquè a banda que regeneraran barris sencers els Jocs (Olímpics, Mediterranis o els que siguin) sempre porten aparellat un projecte cultural amb què fer callar la boca als que sempre acaben dient que són només un projecte especulatiu. I ara!. També són cultura i per això tenen un “projecte cultural”.

Des que el regidor Josep M. Prats (exUnió Democràtica i ara Junts per Avançar) va marxar del Govern local indignat per la violència exercida contra les tarragonines i els tarragonins l’1 d’octubre, en un acte que l’honora, la cosa ha anat de mal en pitjor. Prats s’encarregava de la Cultura en el Govern i, el mateix mes d’octubre, la regidora del PSC i possible hereva o successora de Ballesteros, Begoña Floria, es feia càrrec del «projecte cultural» dels Jocs i canviava les regles que fins aleshores hi havia. Si Prats s’havia negat a cedir les treballadores de la Conselleria de Cultura a la Fundació Tarragona 2018, perquè són poques i fan moltíssima feina, Floria no només les va cedir sinó que els va fer fer més hores que un rellotge. Ella va dir que en tres mesos tindria el «projecte cultural» a punt i que aquesta era la seva prioritat. Finalment, la seva prioritat ha estat fum, com tot el que toquen els Jocs, i abans de no fracassar i ser ofegada en les aigües mediterrànies -tal com li va passar al seu exrival en la successió, Javier Vilamayor- va decidir plegar com a responsable del «projecte cultural» dels Jocs. Va agafar el relleu José Luis Martín, un pepero de poques paraules, que va passar el mort a Elisa Vedrina, una altra consellera del PP de qui se’n saben poques coses com que feia feina, abans de ser regidora, en un col·legi de l’Opus Dei. Res de nou sota el sol.

Cal dir, doncs, que el «projecte cultural» dels Jocs no existia fins fa quatre dies, tot i que les coses que passen a Tarragona sempre sorprenen i en quatre dies, Elisa Vedrina ha rescatat un projecte cultural que fa uns mesos semblava que no era prou bo i l’ha convertit en «el seu projecte». Si en voleu saber més, podeu llegir el periodista Rafa Marrasé al seu blog Porta Enrere, que en els darrers temps s’ha convertit en imprescindible per entendre què passa en aquesta ciutat mil·lenària. Allà se’ns explica com l’«Empresa externa» que s’esperava per fer el projecte s’ha desestimat després que la que ho havia de fer hi renunciés. La que ho havia de fer va guanyar fer el projecte perquè va resultar guanyadora d’una llençada a l’aire d’una moneda d’un euro. Sí, ja sé que sembla impossible, però ho és i és per això que us recomano les explicacions de Marrasé (http://www.portaenrere.cat/2018/03/02/tarragona-2018-llenca-literalment-moneda-laire-triar-lempresa-que-ha-coordinar-projecte-cultural-dels-jocs-mediterranis/)

A cinc mesos dels Jocs, el «projecte cultural» ja s’ha presentat i tota la ciutat està expectant (cal una mica d’ironia per empassar-nos tanta ineptitud) a veure com seran les cerimònies d’inauguració i cloenda que projectaran la ciutat cap a l’infinit i a nivell internacional. S’esperen grans coses, grans…

I caspa, caspeta, Setmana Santa i santa Tecla, que també són cultura. En resum, l’afonament del Titànic, o de la barqueta de pesca, és previst, està anunciat i serà executat amb pulcritud i gosadia. El dia que s’acabin, Ballesteros, somrient com si res més no sabés fer, dirà que han estat l’enveja de moltes altres ciutats i la tripulació li anirà cantant a ritme de pas-doble «Manolete, Manolete, si no sabes pa’ que te metes!» I tot a fi de bé que el mal ja està fet. I si patiu perquè fem el ridícul davant del món, no patiu!!!, que aquests Jocs no se’ls mira ni el Tato. I encara sort…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!