Entrevista de Josep Estivill al “Catalunya” sobre Josep Llunas

Entrev_Catalunya 184

JORDI MARTÍ FONT, INVESTIGADOR DE JOSEP LLUNAS I L’ANARQUISME DEL XIX

“Llunas és, sense cap mena de dubte, l’anarquista català més destacat del segle XIX”

Jordi Martí Font és doctor en Filologia Catalana per la URV amb la tesi “Josep Llunas, la literatura obrerista i la construcció de l’anarquia en català al segle XIX”, amb què va obtenir cum laude. Ja escrit diversos llibres, com “Les paraules són punys” o “Ni Nadal ni Setmana Santa”. És professor de Secundària i regidor de la CUP a Tarragona i ha desenvolupat diversos càrrecs a la CGT de Catalunya i de Tarragona, alhora que durant anys va ser el coordinador de la revista “Catalunya”.

Josep Estivill

-Qui va ser Josep Llunas i com va es va iniciar en el pensament obrerista?
-Llunas és, sense cap mena de dubte, l’anarquista català més destacat del segle XIX. Un noi de Reus nascut en una família de classe baixa que als deu anys ha d’emigrar cap a Barcelona com a conseqüència de la fam del cotó. A la capital, passa a treballar com a tipògraf i es forma en els àmbits republicans i federals fins que esdevé anarquista. Llunas entra en el moviment obrer procedent de l’Ateneu Català de la Classe Obrera, on havia rebut classes de cant de Clavé, i d’un entorn de tipògrafs en què destaca el seu mestre i amic Rafael Farga Pellicer.
Llunas connecta i adapta les idees de Proudhon i Bakunin amb el pensament de Pi Margall. Esdevé un teòric anarquista de primera línia, amb pensament propi que recull en diversos llibres però de forma concloent a “Qüestions socials”. Aquest llibre, que recuperarem aviat, és un text desconegut avui que no dubto a qualificar de clàssic, ja que en el seu moment va tenir tiratges de milers d’exemplars i recull les seves idees i com havia de ser la societat anarquista que ell proposava.
Un altre dels seus llibres destacats, sobretot perquè trenca amb els propis tabús, és “Los partidos socialistas españoles”, en què proposa crear un partit polític anarquista. Si més no, curiós.

-Quina va ser la seva participació en l’organització del moviment obrer?
-Molt diversa i continuada. Va tenir molt diversos càrrecs orgànics, des de secretari de la Federació de Sindicats de la Internacional a Barcelona fins a impulsor de la Societat d’Impressors, o la creació de la Societat de Noògrafs, que agrupava tothom que treballés en l’àmbit del pensament, de periodistes a tipògrafs, d’impressors a dibuixants. El 1881, va ser el més destacat orador en el Congrés de creació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i líder destacat els anys següents.
Després del procés de Montjuïc, el 1896, quan va ser bàrbarament torturat, va abandonar la lluita obrera i es va dedicar a la premsa esportiva, que just en aquell moment estava naixent, dirigint “Barcelona Sport” i, sobretot, “Los Deportes”, la primera gran revista esportiva de tot l’estat, fins a al seva mort el 1905.

-Fes-nos cinc cèntims sobre la revista anarquista “La Tramontana”? 
-És una publicació que surt durant 16 anys, 717 números, i esdevé així la publicació anarquista de més durada durant el segle XIX a l’Estat espanyol. És escrita només en català i es venia a tot l’àmbit lingüístic català, a tots els Països Catalans, de Fraga a Perpinyà, Maó, Alcoi o Falset. Només el “Catalunya” que ara teniu a les man ha tingut més durada i difusió en llengua catalana.
Insisteixo molt en el fet que era una publicació anarquista però alhora popular.

-Com interpretes el seu contingut tan anticlerical? 
-L’anticlericalisme era l’espai comú de totes les esquerres del moment, una actitud completament lògica si entenem el paper de control social i repressor que tenia el clero en aquell moment. Llunas s’enfrontà sempre amb l’Església i l’arribaren a tancar a la presó per posar en dubte la virginitat de la Mare de Déu dient que els catalans eren tan anticlericals que a la “mare de Déu” ningú mai li deia “verge”. I “La Tramontana”, la seva publicació, va ser suspesa en multitud d’ocasions per publicar textos o dibuixos que que ren clarament anticlericals.
Alhora, però, tenia un gran coneixement sobre la cultura religiosa, com molts altres anarquistes del XIX, i en feia ús subvertint la “història sagrada” i, sobretot, utilitzant l’humor per riure’s dels que ells anomenava “carcundes”. Com ja sabem, cap poder aguanta el riure.

-A nivell literari, quina va ser la seva obra i, en particular, el seu paper en la reivindicació de la llengua catalana?
-A nivell literari és un dels molts autors àmpliament llegits per les classes populars catalanes del segle XIX, allunyat completament dels models medievalitzants que la literatura “culta” utilitzava sobretot com a conseqüència de la Renaixença. Llunas té prop de 200 poemes que crec que són més importants pel que diuen que no pel seu valor estètic. També és l’autor d’un llarg poema èpic sobre la Comuna de París, “La Revolució”, que va ser publicat en llibre a banda i que està situat a Barcelona. La Comuna, a Barcelona.
Llunas també és l’autor del primer conte de literatura utòpica escrit en català: “Amoria”. És qui inaugura aquest corrent literari que portara a l’actual ciència ficció. Es tracta d’un conte que publica a “L’Almanac de La Tramontana” i que uns anys després Anselmo Lorenzo s’atribuirà, traduït al castellà, a “La Revista Blanca”.
Alhora, però, i aquí sí que podem atorgar-li un paper destacadíssim, fa teoria literària defensant la literatura popular que conrea i crea dos certàmens literaris amb el nom de Certamen Socialista que pretenen, en un principi, plantar cara als Jocs Florals i incloure-hi el tema social.

-Per tant el podríem qualificar com a “catalanista”?
-Sí si entenem aquesta definició com a prou àmplia per fugir d’algns dels significats reduccionistes. Llunas defensa i practica un catalanisme popular, de base lliurepensadora i anarquista col·lectivista en el seu cas. Utilitza el català sempre en les seves intervencions públiques, s’enfronta a representants del governador civil que el volen fer parlar en públic en castellà i escriu en català, tant els seus poemes i la seva revista, com textos teòrics anarquistes, i això ja no és tan comú. De fet, és un cas únic.
A banda, crec que és molt interessant veure com durant anys treballa envoltat dels que seran alguns dels pesos pesants del catalanisme d’esquerres del moment. Estic parlant de Valentí Almirall, Cels Gomis, Emili Guanyavents, anarquistes els dos i autor el segon de la lletra d’”Els Segadors”, o Jaume Brossa. Li pesi a qui li pesi, el primer catalanisme i el primer anarquisme tenien tants espais i homes comuns que a vegades resulta complicat de diferenciar una cosa de l’altra.

-Com va ser que la ciutat de Reus va donar o acollir tantes figures de l’anarquisme (Joan Montseny, Teresa Mañé, Federica Montseny, Garcia Oliver, Cels Gomis…? 
-Reus és, durant el segle XIX, una ciutat en plena expansió industrial, la segona ciutat de Catalunya en població. Té una burgesia important i culpa i una classe obrera que es construeix com a tal ala ciutat tot i que quan esdevé més important és quan fa les barcelones. Llunas afirmava que Reus era “la ciutat mes liberal del món”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *