Aquests són temps angoixants, temps en els quals tothom té familiars, amics o conegudes a l’atur, amb problemes per pagar el seu pis o per arribar a cobrir les despeses mensuals que origina la vida. Són temps de canvis en què les poques seguretats a què ens havíem acostumat pateixen un atac sense treva per part dels rics, per part dels amos dels mitjans de producció i per part dels especuladors financers. Són temps angoixants per la incertesa a què s’ha abocat la majoria de la població, la majoria de les persones que continuem sent assalariades i, per tant, sotmeses a un salari que depèn –tant en quantitats com en condicions– d’uns equilibris avui trencats i decantats inexorablement cap als rics, cap a les classes dirigents. Abocats a la misèria, amb bona part de la població sense salari, les condicions ja no es negocien, s’imposen, i esdevenen mals menors davant l’amenaça de no tenir ni tan sols un lloc de treball, una de les poques esperances de gaudir d’algun ingrés regular.
Dia rere dia, les notícies dels mitjans de desinformació general ens assabenten de nous tancaments d’empreses, de nous expedients de regulació d’ocupació, de noves baixades de sous i de noves retallades laborals. I cadascuna de les empreses que ho fa –que es tanca o redueix plantilla–, anima la següent a continuar la mateixa dinàmica i, si s’hi atreveix, a tensar la corda una mica més i prendre més drets als assalariats, rebaixar-nos encara més el salari, deixar-nos sense cap mena de protecció, exigir-nos més sacrificis… El canvi permanent de la legislació laboral fa perdre més i més drets als més pobres, als qui menys en tenim.
Mentrestant, dirigents anomenats “sindicals” apareixen als mitjans de comunicació exposant aquesta catàstrofe social, denunciant la injustícia de tot plegat i afirmant categòricament que no permetran que això continuï així. Però la majoria han perdut la força, les maneres i les ganes de lluitar. La societat, en situació de xoc, l’únic que ha après a expressar ha estat por i més por. La caiguda al pou sense fons continua dia rere dia i retallada laboral i social rere retallada laboral i social. I el cert és que no és gens estrany, gens ni mica, tenint en compte la ridícula resposta sindical existent. Ja no n’hi ha prou, de simular que farem no sé què que ja no fem…
En el terreny de la política representativa i pel que fa als gestors de les institucions, tenim davant nostre un govern central amb majoria absoluta d’un partit plenament arrenglerat amb els amos, i uns governs autonòmics del mateix color –tot i que amb partits diferents–, alguns d’ells amagats sota el vestit del dret a decidir, sota l’embolcall d’un suposat procés sobiranista que podria suposar una oportunitat d’enfrontament i, en canvi, esdevé un pur teatre, una pura representació. Al cap i a la fi, uns i altres executen les mateixes polítiques econòmiques, laborals i socials, tant els sobiranistes com els qui no ho són i s’hi oposen, tant els unionistes com els qui diuen que no ho són.
Pel que fa a l’economia, aquesta ha desplaçat els guanys de l’economia productiva a l’economia especulativa. Avui, un inversor, una persona amb diners que en vol acumular més, guanya més diners especulant als mercats de valors que no invertint en accions d’una empresa que produeix qualsevol cosa, sigui la que sigui. El deute s’ha convertit en un gran “creador” de beneficis, alhora que, evidentment, no ha creat cap benefici per a les persones que no es dediquen a l’especulació financera, que continuem sent l’absoluta majoria.
Pel que fa a les patronals, siguin d’on siguin –perquè la seva família som els explotats–, no només manen, sinó que des de fa uns anys també regnen i han esdevingut els autors reals de bona part de les polítiques relacionades amb aquest fals concepte que ells anomenen “creació de treball”. Els mitjans de comunicació i la repetició constant de mentides al respecte han acabat conformant l’estranya sensació que per tal d’anar bé el que cal és desprotegir qui treballa i donar total impunitat i cobertura a qui es beneficia del treball aliè. Alhora, les rendes del treball continuen sent molt més grans que les del capital, malgrat que els únics que continuen queixant-se de la fiscalitat que els afecta siguin, precisament, els qui la tenen més baixa, els empresaris. En la creació d’aquesta realitat falsa que les patronals defensen i el conjunt social utilitza com a relat complet de la realitat que vivim, hi juguen un paper destacat els mitjans de desinformació de masses, que juguen partida sempre del mateix costat. No és estrany, ja que els creadors d’opinió, els “experts tertulians” i els adoctrinadors informatius són la base de la dominació actual i formen part de la classe dominant o hi estan al servei. Aquests no són mers transmissors de consignes, sinó part imprescindible del problema que tenim la majoria i part central de la dominació.
Com si amb tot això no n’hi hagués prou, per guanyar o com a mínim confondre les ments i els cors de la població, tenim l’eina més important i imprescindible per fer empassar l’estratègia dels qui manen als qui són manats: els “sindicats” i els seus “sindicalistes” del derrotisme i el mal menor. No parlem de tots els “sindicalistes”, sinó d’aquells que durant anys i panys han defensat el “diàleg social” i el “pacte”, és a dir, la submissió i la delegació, l’abandonament de les lluites… És evident que no ens referim aquí a les treballadores i els treballadors que s’uneixen per resistir i fer-ho amb garanties d’èxit, sinó a aquelles persones que els mitjans d’adoctrinament de masses anomenen “sindicalistes” i que formen part del teatret de la democràcia, aquells que han contribuït durant tant de temps a donar una coartada d’aparença democràtica a la fase actual del sistema de dominació capitalista.
En moments de retrocés total de les condicions en el treball, alguns d’aquests “sindicalistes” continuen donant la raó als empresaris –tal com han fet gairebé sempre en els darrers trenta anys–, fins i tot quan donar-los la raó significa posar la corda al coll a la majoria. Sota la màscara de “legítims defensors dels interessos dels treballadors”, les dues grans maquinàries “sindicals” estatals continuen estenent a la perfecció el desànim, l’individualisme i el derrotisme que els amos necessiten entre els treballadors i les treballadores per mantenir els bons resultats. El seu argumentari, repetit fins al fàstic absolut, no deixa de créixer al mateix ritme que el robatori social: «mira com estan a tots els altres llocs», «aquesta congelació salarial me la prenen de les mans fora d’aquesta empresa», «aquesta retallada és una merda, però és la nostra merda», «que som més llestos que els altres? Si als altres ja els ho han tret…», «millor entrar cobrant un 20% menys fent la mateixa feina que estar aturats»… I cada cop que un grup d’obrers accepta aquests arguments, acaba sumant punts per aconseguir que hi hagi més persones aturades, que es tanquin més empreses, que més gent hagi de fer les maletes i fugir a l’estranger. Sembla paradoxal, però no ho és.
Cap dictadura s’anomena dictadura a ella mateixa
Igual que ens hem cregut que vivim en una democràcia que no és perfecta però gairebé, després d’una dictadura que sí que era perfecta com a tal –tot i que ara és denunciada per gairebé tothom–, també ens hem cregut que els “sindicats” oficials són unes imperfectes eines de defensa del treball. És a dir, que allò que tenien de dolents només ho podíem atribuir a equivocacions o maneres de funcionar concretes però que, en el fons, el sistema com a tal necessitava aquests “sindicats” per arribar a la seva perfecció. O així ens ho han venut, per activa i per passiva, la dreta i les esquerres oficials. Fins i tot part de les esquerres no oficials han parlat sempre de sectors crítics als quals calia donar força per tal de canviar les coses que no ens agradaven a les maquinàries “sindicals” estatals. Nosaltres creiem i pensem ben bé tota una altra cosa…
No seria mala idea recordar que la “dictadura” passada era qualificada de “democràcia orgànica”, en el seu moment, pels mateixos organismes oficials, la mateixa premsa i la mateixa patronal que ara la denuncia com a sistema autoritari. Tampoc sobra recordar que, un dia, després que Franco i els seus declaressin la lluita de classes abolida, van crear el sindicat vertical, que tenia la intenció de demostrar que el nou règim feixista (alguns historiadors es neguen a utilitzar aquest qualificatiu aplicat al franquisme, però nosaltres no) havia aconseguit que s’acabessin els enfrontaments entre el treball i el capital. Era clar que si aquests havien minvat –que no desaparegut– era perquè qui havia guanyat la guerra havia estat el capital, els empresaris, les dretes i l’autoritarisme, i aquests s’havien afanyat a exterminar qualsevol obrer o persona d’esquerres que fos defensora del treball davant del capital.
Si tenim clar això, és més fàcil entendre com una de les vies que va desestabilitzar la dictadura va ser la creació d’un moviment obrer als centres de treball totalment separat de l’aparell estatal, del sindicat vertical. De fet, no només el moviment obrer era autònom de l’Estat, sinó que hi estava enfrontat. Una altra cosa és que aquell moviment popular hagi acabat totalment engolit pel règim actual (també dominat pel capital) des de fa ja molts anys.
Si al final del franquisme aquest moviment obrer autònom va ser una de les vies més important per defensar-se del règim dictatorial, és força probable que hagi de tornar a ser així ara amb el règim actual. Encara que tot indica que som a les beceroles de la construcció d’una autonomia obrera suficient per plantar cara i avançar, malgrat la gran quantitat de sigles que ens poden venir al cap quan pensem en la nostra actualitat, més enllà de CCOO i UGT.
És un fotut mal de cap, però també una oportunitat
La situació actual obre pas tant a la destrucció de les condicions socials amb què hem viscut a Europa des dels anys cinquanta fins ara –que porta aparellada un important patiment per part de la classe treballadora, alhora que accelera la desaparició de la classe mitjana–, com a l’obertura d’uns canvis que poden arribar a ser aprofitats com una veritable oportunitat de canvis socials reals en clau positiva. Que quedi clar que aquí no parlem d’“oportunitats” en el sentit que utilitzen la paraula els profetes neoliberals quan intenten fer-nos veure que la miserabilització de la majoria social i la precarització de les condicions de les assalariades pot ser útil i beneficiós per a les mateixes persones miserabilitzades o precaritzades. Això és radicalment fals. Parlem, això sí, de la possibilitat de conscienciació d’una part cada cop més gran de la població davant l’ofensiva capitalista actual i de veure la cara real del règim a través del patiment que les seves polítiques provoquen. Aquesta conscienciació a través del present de pobresa induïda d’àmplies capes de població és també una oportunitat d’ampliar l’enfrontament i expandir les possibles alternatives. Una d’elles –que aquí només apuntem, però pot esdevenir autèntica potència econòmica transformadora– és la creació de cooperatives de qualsevol mena, però sobretot de treball, les quals han experimentat un augment molt considerable des del 2008 com a conseqüència de la manca de possibilitats com a assalariats de moltes persones expulsades del sistema i enviades a l’atur per la crisi a partir de la punxada de la bombolla immobiliària.
És evident que, per tal que aquesta situació social aconsegueixi conscienciar àmplies capes de la població catalana o europea, no n’hi ha prou amb la situació d’empobriment. Per tal que la conscienciació avanci, cal construir uns discursos que siguin accessibles a la majoria, uns relats que, sense deixar de banda la complexitat de les situacions, apuntin directament al sistema econòmic i els seus gestors com a culpables i plantegin, alhora, la possibilitat d’enfrontament amb èxit i la creació d’alternatives que siguin reals ara i aquí. Només si defugim els clixés i les paraules d’autoconsum, els relats anticapitalistes tindran alguna possibilitat de ser escoltats i compartits per més gent i rebran, potser, més i més suport. És així que la resistència pot tenir més efecte a l’hora d’aturar l’atac actual, fer marxa enrere en la destrucció dels serveis bàsics universals o tombar propostes de més austeritat per a les classes populars. Hi ha un bon nombre d’exemples per fer front amb èxit a aquesta fotuda realitat i impulsar aquesta esperançadora, encara que petita, resposta. La situació es debat, com sempre, entre el silenci dels qui, majoritàriament, abaixen el cap i empassen i el crit dels qui, cada cop més, es neguen a ser tractats com a mercaderia.
És el que anys enrere s’havia anomenat –i avui encara és, malgrat ho neguin– lluita de classes. Tot i que a vegades està molt soterrada pel munt de soroll que ens envolta, i pot resultar invisible, sovint te la trobes a la porta del banc, al davant de casa, en forma de Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, o en qualsevol de les mobilitzacions, tancades o vagues en defensa dels drets bàsics que fins ara estaven coberts per l’Estat, com poden ser la sanitat, l’educació o la dependència.
És evident que el món del treball no s’escapa d’aquesta dinàmica. De fet, n’és un dels camps de batalla principals, tot i tenir les seves pròpies característiques i dificultats que, en molts casos, fan inintel·ligibles per a la majoria de la població moltes de les seves concrecions de lluita. Les lluites que les treballadores i els treballadors desenvolupem en aquest país i arreu del món en defensa d’unes condicions de treball mínimament dignes i com menys esclaves millor, no són –ni ara ni mai– lluites fora de lloc, sinó centre del nostre moment actual de la lluita de classes. D’elles depenen en bona mesura les condicions socials de la majoria de persones, incloses les que ara no tenen feina o tenen contractes de semiesclavatge. De guanyar-les depèn, en bona mesura, la sortida d’una crisi que el sistema econòmic ha llançat com a arma de destrucció massiva contra la majoria social. No hi ha mitges tintes. Si perdem aquesta lluita que diuen que no existeix, el que vindrà serà encara pitjor: no hi haurà cap dret, i l’esclavatge i el sotmetiment –amb noms i formes diferents– seran les normes úniques per aconseguir diners a canvi de treball.
L’esclavatge del sou
En un país amb milions de persones aturades, amb molts més milions en condicions de precarització total i empobriment cada dia més accentuat, parlar de la feina i del lloc de treball, de les condicions que s’hi han de tenir i exigir com a centre de la lluita, pot semblar contradictori, estrany o, fins i tot, pervers. Ho és si ens refugiem en les interpretacions de la realitat que obvien que el salari continua sent el centre de la qüestió, al costat dels impostos i el repartiment que se’n fa. I ara és evident que ens estem referint a la realitat més real, la del dia a dia que ara tenim. Si estem en una societat capitalista –que és el cas–, la forma principal d’ingressos que tenen les persones que no viuen de l’especulació financera ni de la feina dels altres és el salari que reben a canvi de vendre la seva força de treball a un empresari. L’absència d’aquest treball o la precarietat del salari són formes extremes d’explotació, i cada cop ho seran més si no plantem cara i guanyem. Guanyem, què? La batalla pel salari, és clar.
El lloc de treball continua sent un dels epicentres essencials de qualsevol lluita social, de qualsevol societat, i més si aquesta és capitalista. «Cada lloc de treball, un Vietnam», que diríem fa uns anys. Ara, ja ho sabem: el Vietnam ja no és el que era i estem perdent totes les guerres; més que Vietnams el que tenim són Iraqs. Però malgrat això, continua sent veritat que si avui aturéssim la producció totalment i de forma indefinida, els amos ens mirarien d’una altra manera, no ens aixafarien tant. També és veritat que l’economia especulativa continuaria robant-nos la vida i les maneres de viure, i aquest és un espai de lluita davant del qual encara no ens atrevim a posar-nos amb garanties d’un mínim èxit.
Pel que fa al que ara tenim, els amos dels mitjans de producció saben prou bé que, per tal que la cadena continuï endavant i no pari, els cal mantenir la pau social, sobretot als llocs de treball. Aquest és, sens dubte, un punt feble en la dominació a què estem sotmesos, i per això el poder reforça el seu domini a través de la força, la seducció i la por. Saben perfectament que si un dia tornéssim a dominar els llocs de treball, el negoci se’ls descontrolaria d’una forma que cap règim és capaç d’aguantar.
El lloc de treball és, a més, la trinxera pràctica més difícil de creuar, ja que, mentre a altres espais –com a l’estudiantil, als barris o al del discurs ideològic– et pots permetre el luxe de ser molt “radical” i acabar no fent res, en el cas del lloc de treball la por a perdre la feina, a haver d’aguantar una pressió laboral extenuant o a ser mal mirat, fa que les idees de lluita quedin en això, en idees i prou.
A la vegada, el lloc de treball posa a prova la manera d’explicar-se, la consistència de l’argumentació i la cintura que es té a l’hora d’organitzar la resistència amb companys i companyes de feina que, malgrat coincidir en certs interessos laborals, poden no coincidir gens ni mica en molts altres, fet que pot ennuvolar la qüestió bàsica que uneix els explotats, que no és altra que l’explotació i les ganes i les formes d’acabar amb ella.
En aquest sentit, no és gens lògic que el moviment 15M –que, tal com sabem, va tenir un fort impacte a les places i barris, així com en les lluites de les usuàries de la sanitat, l’ensenyament o pel dret a l’habitatge–, no hagi tingut translació al lloc de treball. La por continua sent molt forta, i un nombre important d’activistes són capaços de fer molta feina social fora dels respectius llocs de treball, però, en massa casos, no gosen fer-la dins d’aquests.
És important recordar que en el dret social/laboral, a diferència del penal, un treballador o treballadora és culpable del que decideixi i sentenciï la direcció fins que el treballador o treballadora pugui demostrar el contrari en un jutjat. I això no és indicatiu de res més que d’això mateix, però ajuda a entendre per on van els trets en el món del treball…
Allò que en diuen sindicalisme combatiu
Si abans mencionàvem el sindicalisme majoritari de la Patronal, al servei d’aquesta –per a confusió de la majoria de treballadors i treballadores–, ara és important veure com el sindicalisme que es fa dir “alternatiu” i “combatiu” està desaprofitant l’oportunitat de què parlàvem, perquè continua llastrat d’una lògica que el fa continuar depenent del que decideixen els dos grans “sindicats” de Madrid.
En comptes de trencar amb aquesta lògica i començar una feina lenta, petita i modesta d’acumulació de forces sobre la base d’una total independència del sindicalisme patronal, cada cop que els defensors de reformes laborals i de pensions toquen el xiulet tot el sindicalisme alternatiu corre darrere seu sota la premissa de radicalitzar la “vaga general” dels majoritaris, sabent, a la vegada, que aquesta data és l’inici i el final de tota mobilització teatralitzada pels de sempre. Un cop d’efecte per fer creure que ells també estan al costat del poble, encara que sigui molt de tant en tant.
Mentrestant, com una pluja fina que tot ho impregna, i amb la confusió de quin paper juguen els “sindicats” de la Patronal i en quin règim vivim, “sindicalistes” que es diuen “combatius” han acabat assumint el mateix discurs derrotista del mal menor: han passat a fer el joc d’acceptar retallades a les direccions de les empreses on són i han convertit proclames com «retallades: ni negociar-les, ni rendir-se» en pur folklore de la pitjor mena.
L’únic que s’aconsegueix així és confondre encara més els treballadors i les treballadores. El panorama es torna més complicat si el que volem és defensar-nos de l’atac que estem rebent com a classes populars, ja que només hi ha una cosa pitjor que acceptar que no es vol lluitar: és mantenir-se en posicions de delegats sindicals buscant l’excusa que –quina sorpresa!– la gent “no vol lluitar”. Així encara es normalitza més l’estat d’acceptació tàcita del que ens estan robant.
Atomització de les opcions
Amb tots aquests elements, la frustració i la possibilitat de fer alguna cosa de profit podria semblar abocada al fracàs. Però, per sort, el poble, la majoria social, ens ensenya que, a vegades, en les pitjors condicions es pot resistir. A vegades, és cosa de poques persones; d’altres, és cosa de milers; i, en ocasions, de milers de milers.
En el cas del món laboral i, en concret, en el de les empreses amb presència sindical, ja sigui representativa o directa, s’està veient la tendència a una atomització de les opcions sindicals i també una proliferació de pràctiques que substitueixen el que haurien de fer i no fan els “sindicalistes”. Aquesta atomització es dóna tant pel costat dels qui veuen amb preocupació la manca d’entusiasme dels qui haurien d’estar al capdavant de la mobilització –i generen nous sindicats o assemblees de treballadors i treballadores–, com pel costat on es trenquen sindicats totalment apoltronats per baralles internes degudes a les rebaixes sindicals i la pèrdua d’aquestes.
Sigui com sigui, la conseqüència d’aquesta atomització va en diferents direccions: tant pot significar el creixement de l’apatia com el creixement de la pressió cap a la direcció per la competència entre sindicats que volen mostrar qui posa més denúncies, qui dóna més informació, etc. En qualsevol cas, és evident que el panorama està en moviment i en continuada construcció.
Què ens espera?
Sense jugar a fer futurisme, el que sembla que podem esperar en relació al món laboral és una continuació del que va passar l’any 2012: noves retallades salarials i de personal al sector públic, contestades simbòlicament, però sense cap pretensió d’anar a la vaga general continuada fins a tombar-les. Tenim un sector públic que continua acceptant el discurs oficial i uns “sindicats” totalment inofensius per a l’Estat, el govern autonòmic o els ajuntaments locals. La desaparició del sector públic és un dels objectius de la fase actual del capitalisme, i no enfrontar-s’hi de forma radical és fer el joc a qui vol fer-lo desaparèixer, o no entendre en quin apartat de la història ens trobem.
A escala d’empresa privada, la cosa encara pinta pitjor, amb les grans empreses i els “sindicats” oficials i els alternatius coincidint en la discriminació salarial o contractual. Veiem referèndums i assemblees d’afiliats i afiliades dirigides a l’objectiu que la majoria de treballadors i treballadores acceptin el discurs de la Patronal, que predica que «amb aquest panorama, és millor tenir una feina mal pagada que estar a l’atur». I així, a poc a poc –o tan ràpid com sigui possible–, s’aniran reduint cada cop més les condicions de vida de la població i el xantatge es farà més i més gran.
Amb tot això, ara com ara no sabem si el govern central tornarà a la càrrega amb una nova retallada que redueixi més encara el marc legal laboral, i ens faci més competitius com a “país” i més pobres com a assalariats i assalariades. Veient les respostes que han tingut les reformes anteriors, sembla clar que en vindrà una altra –o dues–, i que en cada una d’elles no hi perdrem un llençol, sinó tots i més.
Tot indica que amb aquesta manera de fer, el nombre d’aturats i aturades forçosos seguirà la mateixa rutina d’ara, i s’incrementarà així el nombre de gent exclosa de tota prestació social i, per tant, la que estarà fora de tota possibilitat legal de mantenir-se a ella mateix i als seus. Està per veure fins on podran aguantar els individus i les famílies aquestes càrregues cada cop més pesades.
Com per anar de festa!
Un cop exposada una realitat existent que tothom coneix i comparteix als bars i en converses informals –però que quan hi ha una càmera de televisió semblen voler maquillar i descriure d’una manera més “democràtica”–, la qüestió sempre acaba sent la mateixa: davant d’això, què fem? La resposta està escrita en aquella frase d’Engels: «Un gram de pràctica pesa més que una tona de teoria». La pràctica, un cop i un altre, és l’única manera de mesurar la correcció de la teoria i de testar com està el veïnat, les companyes i els companys de feina o la família.
En primer lloc, hem d’aprendre a dir les coses pel seu nom per deixar de confondre la gent. Hem de referir-nos al règim actual com el que és: una dictadura. No hi ha pitjor dictadura que la que es disfressa de democràcia. I, com sempre diuen els “grans”: «era més fàcil lluitar contra la dictadura.» Doncs, tornem-hi! Deslegitimem el règim traient-li la màscara.
En segon lloc, hem de separar-nos tant com sigui possible dels còmplices sindicals d’aquest robatori. Continuar al seu costat seria com defensar que PP i PSOE no defensen la mateixa política econòmica. S’ha de ser franc i dir als “companys” de CCOO i UGT que ja n’hi ha prou, de continuar legitimant amb la seva “bona feina” local les retallades laborals, salarials i de les pensions dels seus “líders” a escala estatal. Continuar amb la mitificada unitat sindical que al final sempre et deixa tirat i que els sindicalistes alternatius denuncien com a traïció, no ens deixa com a víctimes, ens deixa com a idiotes que no aprenem que qui t’apunyala vint cops et continuarà apunyalant sempre.
En tercer lloc, i juntament amb el segon punt, hem de començar a acumular forces amb els sectors que no estiguin íntimament lligats a l’Estat i a la seva defensa al preu que sigui. En el cas laboral, també s’ha de portar el conflicte fora de l’empresa. S’han de buscar els suports als barris, a les localitats i a les comarques, als usuaris dels serveis que encara són públics, i s’ha de dirigir la mobilització contra els culpables de la situació. Mentre no s’acabi el conflicte, cal destruir la imatge de normalitat de l’empresa.
En quart lloc, hem de defensar el nostre lloc de treball amb dents i ungles. És inacceptable que passem 8 hores del nostre dia allà dins, veiem com ens estan robant els nostres drets i el nostre sou i mirem cap a una altra banda perquè els nostres companys i companyes de feina són uns “merdes”. S’ha de muntar estructura sindical alternativa als apalancats “sindicals”. Queixar-se de com està el panorama laboral no serveix de res, si aquesta queixa no va acompanyada d’activisme que s’hi enfronti.
En cinquè lloc, no hem de ser gens complaents ni autocomplaents amb nosaltres mateixos ni amb els companys i les companyes de feina, traient ferro o deixant de parlar del que ens preocupa a tots i a totes. Aquí no hi ha bons companys i bones companyes, si no s’està a les verdes i a les madures. Tampoc podem creure’ns el que no som: això vol dir partir des de la situació en què estem i anar fent per millorar-la sense presumir de moviment o sindicat, quan, a vegades, les nostres dimensions són minúscules.
En sisè lloc, cal tenir en compte que la fase de capitalisme que coneixíem –basat en el pacte social entre “sindicats” majoritaris i patronal– s’ha acabat. El que tenim al davant no inclou indrets socials, ni l’anomenat diàleg social, ni res que s’hi assembli. Per tant, caldrà estar ben atentes per veure com deriva l’enfrontament de classe que està clar que no desapareixerà, però que pot ser que prengui formes radicalment diferents.
En setè lloc, les alternatives econòmiques fetes des de baix –una mica per obligació i una mica com a alternatives pensades i portades a terme–, poden prendre protagonismes que fins ara no havien tingut. Dependrà de com es coordinin i de com creixin que arribin a ser alguna cosa més que una mesura d’excepció a una crisi que, en forma de guerra contra la majoria social, ha esdevingut també una possibilitat de fer les coses de forma diferent.
I en vuitè lloc, però no últim –perquè sempre es poden afegir molts més punts–, hem de fer tot això sense perdre el sentit de l’humor i el somriure còmplice amb tothom que estigui donant la cara quan s’ha de donar. I, evidentment, hem d’anar de festa per celebrar les poques victòries obtingudes i oblidar les recurrents derrotes, sense descuidar-nos de treure’n alguna lliçó per al futur.