Al cap i a la fi, es tracta d’una articulació sense massa predicament entre qui parla de bonicor. Alhora, però, bàsica per tal que les mans no vagin a la seva, fugin d’estudi i deixin de ser un allargament consentit de les cabòries que els nostres caps pensen i que soles -les cabòries- es quedarien massa a prop d’on són concebudes i no podrien canviar res que no fos el nostre propi pensament. I ho prediquen poc (sense massa, deia) perquè, segurament, un dels costats dels colzes, precisament el costat del colze mateix, quan allarguem el braç, esdevé arrugat i poc lluït segons les exigències de l’estètica contemporàniao d’avui en dia. (Continua)
Braç i avantbraç flexionats amb l’altra mà fent tensar el colze i les arrugues que s’hi fan és el que es diu botifarra de pagès, tot i que no sé per què de pagès. Botifarra, sí, és clar. Tot i que no és el cas que ens ocupa ara la visió. Perquè aquí, en la imatge que glosem i que ens fa disparar per camins ignots, els dits junts darrere del clatell provoquen l’estirament del cos i del coll, l’estirament i els plaers que aquest desencadena. Plaent i alhora reconfortant, relaxant i de bon fer. Per això ho fas. I per això et retrates els colzes, un i altre. Els dos, de colzes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!