Prendre la paraula

Corretges al coll i una càmera penjada; i el cap intens i clar a qui mana la mirada. És l’hora de quedar-te un tros de món. El primer que veuràs, no, que seria massa fàcil. El primer que et fraparà? Tampoc, que podria ser l’equivocat o només producte de la coincidència entre desitjos i casualitat. Però a partir d’aquest, el segon ja sí, perquè ja estaràs curada d’espants i d’emmirallaments fàcils i caducs. I el tercer. I l’altre.

Arribarà, el veuràs, la prepararàs, el miraràs, el remiraràs i el tornaràs a mirar. Clicaràs i ja serà teu, part del món que vas fent amb els ulls i l’afegit meca?ic que és la càmera de fotografia. (Continua)

Saps que la proposta d’anys i panys de l’Institut d’Estudis Catalans, provinent del llibre gros del Pompeu, era dir-li cambra? Sí, com la cambra de dormir o la cambra de casa teva, l’habitació. Cambra. Per sort ara ja no és així i li pots dir ben catalanament càmera fotogràfica, de fotografiar o de retratar. I amb l’adquisicic? del nou nom no ha canviat res més que la vocació d’anomenar-la en la nostra llengua, perquè en aquest cas, i suposo que per la coincidència amb l’habitació, la cambra no triomfava, tot i que als llibres dels cinquanta, seixanta i setanta, els pocs que parlaven de fotografia en català, és així com l’anomenen i no se sap de ningú que els confongués amb un manual de mobles (de cambra) o amb un catàleg d’habitatges.