Prendre la paraula
jordimartifont
Publicat al número 33 de la revista Catalunya
Mentre els diaris obliden parlar per a la gent i es refugien en els tecnicismes de l’economia per fer-nos adonar que qui res no té res no val, nosaltres continuem amb el cap dur. No ens els creiem. No ens ho empassem, sobretot perquè les nostres vides les tenim aquí, les notem, i les dels amos només les veiem en paper car i, tot i que els deixen sempre molt bé, n’estem segurs que no hi estan, només faltaria.
Els diaris, els telenotícies i els mentiders professionals (tingueu clemència dels lladres -deien els cristians- perquè no saben el que fan) ens volen fer creure que l’economia bé però és permanentment en perill; crisi en diuen d’això. I com que ja abans ens han convençut que res a la nostra vida s’escapa d’aquest càncer que ells anomenen "economia", teòricament hem de creure’ns que la crisi és total, que tot s’aguanta amb quatre fils i que el sol fet de bellugar-se -o respirar- ja ens pot portar al desastre global. Els fonamentalistes dels diners, els especuladors de la borsa, els lladres amb corbata, ens volen convèncer que l’aturada del "creixement" (econòmic, només faltaria) és tan dolenta per a totes i tots que aviat ens haurem de tirar al mar, de cap i amb una pedra lligada al coll. I nosaltres somriem, ens mirem amb complicitat… i murmurem que potser per fi aconseguirem aturar la destrucció del planeta?, que en definitiva és la principal conseqüència d’aquest "creixement"…
El que no saben és que aquelles i aquells que treiem els diners necessaris per sobreviure del nostre treball, sabem que l’especulació sempre ha estat una forma fàcil d’estafa, un ara pujo i ara no tant, i per tant no ens estranya que de tant en tant els especuladors no facin tants diners com fan normalment.
Resumint, que no ens creiem que la nostra vida pugui ser comptada en termes econòmics, ni ara ni mai. Quan val una emoció?, quan val una mirada?, quan val el cos encès?, quan valen. Així que aneu-vos preparant a crear una altra mentida mediàtica per justificar davant de la comunitat les vostres artimanyes, perquè -tal com deia el lema anarquista- "No ens creurem la crisi fins que els rics es comencin a suïcidar en massa".
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És bén cert que la vida és farcida de coses que no són valorables des d’un punt de vista estrictament material, però ho és també que és el progrés estrictament material el que ens ha permès vencer la fam i la malaltia com mai no s’havia fet.
Et pot semblar que els missatges sobre la fragilitat de la nostra prosperitat econòmica són exagerats, però en el cas català és cert que la base productiva sobre la que s’alça la nostra economia és molt delicada i no és una bogeria pensar en un empobriment general a 15-25 anys vista.
Una part importantíssima de la nostra força industrial són multinacinals establertes els darrers quaranta anys i les empreses locals que les serveixen. A l’hora la nostra principal entrada de capitals estrangers és fruit del turisme, turisme de qualitat mitjàna/baixa molt influenciat per qüestions ded preu.
Així doncs és cert que un escenari de deslocalitzacions industrials sostingudes i l’aparició de nous destins turístics alternatius podria empobrir el país de manera radical i a gran velocitat.
Per equilibrar aquest risc cal prendre mesures de diversificació, internacionalització i increment de productivitat.
Si és a això al que et refereixes quan dius que els economistes són tots boijos… tens tota la raó.
Salut,
Marc Arza Nolla
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com