Prendre la paraula

Divendres, a la Galeria Antoni Pinyol de Reus, al carrer del Vidre entre el raval Santa Anna i la plaça del Mercadal, vaig assistir a la inauguració de l’exposició “estic intentant, intentant, estic procurant entendre” de la Patrícia Carles. Cal aclarir que no domino els llenguatges artístics contemporanis i el que en sé ho sé, bàsicament com a aficionat que s’ho mira de lluny estant. O sigui que el que hi vaig veure ho vaig veure i entendre, o no entendre, des de la barrera que suposa el desconeixement de molts dels llenguatges que s’hi expressen.

“estic intentant…” és una exposició de relats literaris (aquí literari és més una paraula de joc que de descripció estàndard de diccionari) expressats amb formes i materials diversos i diferents. Des del videomuntatge fins a l’apunt, la instal·lació, la repetició musical o l’apropiació d’objectes de la seva pròpia vida, tot serveix a l’artista per construir un discurs sobre els rastres que deixa la vida i sobre l’aprenentatge de la mateixa vida. Restes de molsa dins de recipients transparents, llençols vistos a través de filtres de vinil, plànols utilitzats en els seus desplaçaments per Alemanya, restes de records familiars i d’altres que no es reconeixen dins de caixes de fusta tancades… tot resumit i ampliat en una creació de vídeo en què la Patrícia desapareix a poc a poc en una fotografia de la seva infantesa. El jo construït a través de l’aprenentatge de la vida es transfigura i deixa rastres que a voltes són evidents i d’altres no tant. Un jo que no és estàtic i que està obert sempre a l’aprenentatge que suposa la vida mateixa, però que té clar, alhora, que potser no esdevindrà complet i que pot romandre anys i panys en perpetua transmigració cap a quelcom que mai no és definitiu. Els bucles sonors i d’imatges ajuden en la recerca d’aquesta sensació de constant avançar sense moure’s de lloc, que deia Sisa, però que alhora deixa rastres que esdevenen, amb mirada d’artista, els autèntics protagonistes d’un espai que esdevé, com a galeria d’art, un tros de vida.

La inauguració va comptar amb un element afegit interessant en el fet que la moqueta de color crema del terra de la sala només va ser trepitjada per peus nus o amb mitjó. Alhora, i aquesta és una reflexió que trobo curiosa, a l’exposició no hi ha creacions -o n’hi ha ben poques- de les que podrien entrar en el mercat de l’art, és a dir que l’art que s’hi pot veure no pot esdevenir fàcilment objectes d’especulació econòmica amb coartada artística, la qual cosa trobo admirable i subversiva fins i tot.

Arxiu adjunt: Full de sala 2Arxiu adjunt: Full de sala 1

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!