El bloc d'en Jordi Martí
President de la Federació de Barcelona de Convergència
L’HORA DE LA VERITAT. A 3 DIES PEL CANVI.
Demà és el darrer dia de la campanya i diumenge tindrà lloc una jornada electoral trascendental. Seran les eleccions de la dècada. Hi ha massa coses en joc, i massa crítiques, com per considerar aquesta elecció una més de la sèrie que hem viscut des del 1.980. Els temps que ens esperen seran dramàtics, en molts sentits. L’economia catalana i espanyola corren el risc, per l’efecte contagi, d’emular les situacions viscudes a Grècia i Irlanda. I estem a punt de donar la sortida a l’etapa de més conflicte institucional entre Espanya i Catalunya dels darrers 30 anys. I mentrestant, en aquests moments, el PSC-PSOE està protagonitzant el seu míting final al Palau Sant Jordi, parlant de Convergència i de l’amenaça de les dretes. La situació és d’emergència nacional, i per tant cal un govern fort, amb un lideratge clar i amb un full de ruta prou potent, capaç de donar confiança a la gent i al món de l’empresa.
La campanya electoral va quedar tocada de mort després del debat televisiu a sis i del fiasco del cara a cara a TV3 entre Artur Mas i José Montilla, motivat per l’oferta-trampa del mateix Montilla, sabent que era un debat impossible. La superioritat política, argumental, dialèctica i intel.lectual de Mas han quedat de nou acreditades. I el programa polític de CiU sembla ser que serà el que més suports populars tindrà el 28-N. Les últimes hores de la campanya electoral estan servint per conèixer les darreres enquestes i per omplir pavellons i auditoris amb els mítings finals; especialment el que protagonitza avui el PSC-PSOE i el que tindrà lloc demà amb la bona gent de CiU al mateix Palau de Sant Jordi de Barcelona. Mentre el PSC-PSOE llueix ZP, Felipe Gonzàlez i Carmen Chacón (que parla a la concurrència en castellà), Montilla i Hereu s’han de conformar en fer de teloners, assumint resignadament el seu rol d’outsiders i de líders locals a punt de fer les maletes dels seus despatxos de la Plaça de Sant Jaume.
Les darrers enquestes publicades -tant a Catalunya com al Principat d’Andorra- atorguen una còmoda majoria a la Federació nacionalista. La forquilla va dels 60 escons als 65. I les perspectives del PSC-PSOE en cap cas superarien els 34 escons, molt per sota dels seus actuals 37. El PP es mantindria com a tercera força, amb 14 diputats, els mateixos que té en l’actualitat. I la sorpresa ha saltat avui: Esquerra, amb 10/12 diputats perderia la quarta plaça en favor d’ICV, que n’obtindria 11/12. Vet aquí que Puigcercós implora ajuda als seus antics votants, per salvar la seva pell i per amorosir la debacle que no podran evitar. La divisió de l’independentisme, amb ERC, Reagrupament i SCI pugnant per una mateixa clientela, faria la resta. Totes les enquestes doncs, coincideixen en allò que és principal; fins i tot la que es diu que té al calaix el Govern de ZP, que atribuiria 63 diputats a CiU i 31 al PSC-PSOE. Els partits han posat tota la carn a la graella. Però la situació general del país és prou preocupant com per tornar a receptes tripartites. Pel que sembla doncs, la voluntat majoritària de canvi dels catalans es traduirà en un govern de CiU, el pitjor resultat de la història per a José Montilla i el socialisme, i la derrota estrepitosa del Tripartit, gràcies, entre altres factors, a l’enfonsament bíblic d’Esquerra, que podrà recollir els fruïts del seu engany massiu al reeditar el Tripartit de manera matussera i innoble.
Més que reptes per davant, tenim greus amenaces com a poble, els propers anys. Una crisi econòmica galopant, l’amenaça dels mercats internacionals, un deute i un dèficit públics dantescos, un nivell de confiança col.lectiva pels terres, un Govern en descomposició, uns poders de l’estat que han posat la proa contra Catalunya i un atur disparat, que amenaça amb una crisi social sense precedents. I amb tot això haurà de lidiar el proper Govern de la Generalitat, de la mà de la societat catalana. Caldrà doncs un govern fort, cohesionat, amb lideratge, amb les idees clares i amb gran capacitat per sintonitzar amb les nombroses apostes i les iniciatives que, dia sí i dia també, brollen per tot el territori, de la mà d’emprenedors, d’entitats i d’empreses que no es resignen a transitar lacònicament per la situació actual. Caldran quatre anys per iniciar la recuperació, per sortir del pou, per defensar les nostres aspiracions davant dels poders de l’estat i per refer els propis exèrcits, dividits i afeblits, a causa del virus Tripartit i del fracàs del socialisme.
El 28-N deixarem enrera una impostura i un malson. I entre tots haurem d’aixecar un país tocat, tant materialment com moralment. Ho farem; i ho liderarà el nou catalanisme polític, social, econòmic i cultural del segle XXI, i que en bona mesura representa la CiU d’Artur Mas. Els objectius han de ser sortir de la crisi i reduir l’atur, rellançar l’ensenyament tot disminuïnt els índexs de fracàs escolar, i aplicar el Dret a Decidir a la gestió dels propis recursos a través d’un nou Pacte Fiscal, sense renunciar a la independència, que serà una realitat quan els catalans volguem que ho sigui, amb o sense consulta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
jo votaré la troika independentista, Laporta-Tena-Uriel. Són els que més han treballat per l’independentisme quan Esquerra congelava la paraula per no molestar Montilla i el Psoe. El crit del 10-J va ser independència, cap altre. La independència és l’única solució als problemes del país, els econòmics i els de dignitat. I és la solució definitiva, costosa i dura, però definitiva i finalment joiosa.