Els arquitectes del govern dels perdedors s’enfronten al moment dels adéus. Mentre el President Montilla ja ha anunciat la seva retirada, com a màxim responsable del major dels fracassos electorals del PSC-PSOE dels darrers trenta anys, el líder republicà, Joan Puigcercós, s’ha limitat a demanar perdó en un article-penitència publicat ahir al diari ARA, mentre prepara l’estratègia per salvar la pell davant del Consell Nacional d’Esquerra, fet a la seva mida. No cal fer llenya de l’arbre caigut, però després de set anys d’ignomínia, d’enganys i de mal govern, no han de ser sobrerers algunes breus consideracions crítiques, dirigides als responsables de l’artefacte inestable, abans de centrar-nos en els reptes de la nova etapa que s’obrirà ben aviat, amb la investidura del nou President de Catalunya i la configuració del nou Govern.
Hem deixat enrera el gruix de les anàlisis electorals i sociològiques de la desfeta del Tripartit el 28-N. Mai s’havia produit una coincidència tan unànime a l’hora de qualificar els resultats del PSC-PSOE, i per extensió de la resta d’integrants del Tripartit. Han recollit el pitjor i el més humiliant dels càstigs que es pot obtenir en democràcia: el rebuig frontal, l’esmena a la totalitat i el suspens sense pal.liatius. El Tripartit s’ha fós i ha obtingut una triple derrota: s’ha esmicolat per molts anys la justificació de la seva existència i reedició com a fòrmula de govern, ha perdut bous i esquelles des del punt de vista quantitatiu -passant dels 70 escons als 48-, i ha perdut la batalla ideològica, quedant-se sense relat i sense credibilitat.
Des d’aquest humil bloc s’ha vingut criticant, obertament i radicalment, la naturalesa del PSC-PSOE. Els resultats electorals confirmen algunes de les anàlisis fetes en relació a aquest partit. El PSC-PSOE s’havia convertit en una màquina tot poderosa de guanyar i consolidar poder polític i institucional, gràcies al suport incondicional d’Esquerra. I en una macro agència de col.locació de la gent amb carnet socialista. I poca cosa més. Sense ideologia, sense ànima, sense relat i sense sensibilitat. Un aparell sectari i implacable. Una franquícia del PSOE que solament s’hi ha enfrontat quan del que es tractava era d’incrementar el seu poder polític territorial i institucional. I després de la dolorosa derrota, afloren la seva inconsistència, la seva manca de programa, la seva manca de lideratge, la seva buidor i la seva desoladora desorientació estratègica. No saben si tenen una ànima o dues. No saben qui els ha de liderar a curt termini. No saben si han de reinventar-se o limitar-se a discutir sobre la necessitat de recuperar el Grup Parlamentari propi al Congrés de Madrid. El que realment els preocupa ara és però, les conseqüències de la possible debacle que els pot deixar en la més pura indigència política el 22 de maig de 2011. Les eleccions municipals més trascendentals dels darrers trenta anys amenacen amb deixar el socialisme català a la UCI. Poden perdre, i perderan, desenes d’ajuntaments. I les joies de la corona: l’Ajuntament de Barcelona, amb un Hereu grogui i sense capacitat de recuperació, i la Diputació de Barcelona, que els ha assegurat la reraguarda financera, i que també poden perdre, després d’analitzar els resultats electorals del 28-N a les comarques barcelonines.
L’altre gran damnificat ha estat, sens dubte, Esquerra. La cúpula del partit republicà (tota ella, sense excepció, tant Puigcercós com Carod Rovira i Ridao) havien posat tots els ous a la cistella del Tripartit. Una decisió estratègica assumida de manera col.lectiva, clara i contundent. Van invertir tres dies per vestir l’acord, près abans de les eleccions del 2006, que havia de portar al segon Tripartit. El seu ADN anticonvergent ho va facilitar i va fer la resta. Esquerra es va convertir en el tonto útil d’un PSC-PSOE que des de l’època de l’afer Banca Catalana perseguia deixar CDC i CiU sense oxígen i foragitar-les del mapa polític i electoral català. L’error ha estat de tanta magnitud que sembla impossible que no s’hagin adonat fins ara de la seva ineptitud. Totes les enquestes dels darrers dos anys, coincidint amb el pitjor de la crisi econòmica i amb la manifesta incapacitat del Tripartit d’oferir mostres de bon govern, coincidien en el pitjor dels pronòstics. Però el manteniment del poder i l’oficina de col.locació d’Esquerra, gens menyspreable, va passar per davant d’altres consideracions. I gràcies a José Montilla, que va preferir allargar la legislatura fins més enllà dels límits recomanables, ara Esquerra entrarà en una de les fases més convulses de la seva història contemporània, i segurament recollirà el pitjor dels resultats possibles a les eleccions municipals del 22-M. Esquerra, amb els Tripartits, ni haurà aconseguit millors resultats electorals, ni millor imatge, ni un partit fort i unit, ni uns lideratges solvents, ni possibles aliances i noves amistats, ni reconeixement social, ni més autoestima. Al contrari, hauran aconseguit una cruenta derrota política i moral de conseqüències hores d’ara encara difícils de preveure. Fins i tot podria ser l’inici de la seva fí com a partit.
Esperem que n’aprenguin. I que no donin la culpa a Convergència. Bona travessia del desert.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!