El bloc d'en Jordi Martí

AENA és un dels darrers reductes del franquisme, en ple segle XXI. I amb la vaga salvatge dels controladors aeris, colofó del conflicte laboral que arrosseguen des de fa un any, hem pogut comprovar fins a quin punt el poder polític espanyol -el PP i el PSOE- han estat còmplices d’una trama d’interessos gremials que s’han bunqueritzat en un dels centres de poder més potents de l’estat: el Ministeri de Foment i AENA. El caos viscut a tots els aeroports de l’estat hauria de servir, al menys, per tres coses. Posar a lloc al col.lectiu de control.ladors aeris com es fa a la resta del món civilitzat, desmontar AENA i articular un nou sistema de gestió aeroportuària descentralitzat, i forçar, des de Catalunya, el traspàs d’aquesta gestió als poders polítics, civils i empresarials del nostre país.

La imatge d’Espanya ha quedat terriblement deteriorada. La vaga salvatge dels controladors aeris dona ales als que defensen la intervenció de l’estat per part de la UE i del Banc Central Europeu. En mig d’una setmana horribilis, el Govern de ZP ha hagut de militaritzar el sistema de control aeri per tallar d’arrel el conflicte, intentar minimitzar els greus efectes produïts i per donar senyals a la comunitat internacional sobre la seva capacitat de reacció política.

La millor definició de la situació viscuda, de les seves causes i de les deficiències estructurals del sistema aeroportuari espanyol el podem trobar avui a La Vanguardia, www.lavanguardia.es en l’article de Germà Bel, catedràtic d’economia i expert en sistemes d’organització i gestió aeroportuària ¿Gestión central? Colapso global. Segons Bel, El modelo español ha sido el nicho ecológico perfecto para el anidamiento de los cuerpos centrales de altos funcionarios y directivos estatales, como controladores o directivos de AENA. En general, los cuerpos centrales en la justicia (¿recuerdan el Estatut?) y en el transporte han sido los transmisores intergeneracionales del ADN programático del modelo nacional: hacer de España un país como Francia, con una capital como París.

No es pot afegir gaire cosa més. Ha estat l’enèsim exemple del progressiu enfonsament d’Espanya. Del model centralitzat i de l’Espanya radial. La crisi econòmica podria ser el detonant que fés caure les darreres estructures franquistes i ineficients de l’estat. A la debilitat política espanyola caldrà saber-hi contraposar capacitat política i intel.ligència des de Catalunya. El Dret a Decidir ha de passar per la negociació del Pacte Fiscal i per la gestió de les pròpies infraestructures, aeroports inclosos. A favor nostre hi juga l’esgotament d’un model únic a Europa, responsable de pèrdues econòmiques multimilionàries d’AENA.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!