El bloc d'en Jordi Martí

Les acampades que estan protagonitzant milers de persones en els espais públics de les nostres ciutats són la més recent de les manifestacions d’impotència, malestar i irritació social, conseqüència de la crisi econòmica, de la fallida del sistema de valors i de la manca de perspectives vitals de molta i molta gent. El moviment del 15-M o dels indignats ha arribat a casa nostra -i a la resta del món-, i ha vingut per quedar-s’hi. Ara cal atendre i gestionar les seves causes i les seves manifestacions. Li pertoca al poder polític, però també a la societat civil.

Més enllà de la controvertida operació fallida de desallotjament dels acampats de la Plaça de Catalunya de Barcelona per part dels Mossos d’Esquadra, el moviment dels indignats és el reflex de les cada vegada més evidents imperfeccions del sistema econòmic, polític i social creat el segle passat. Són massa coses les que fan fallida, a causa d’una crisi econòmica i financera que amenaça de portar-se per davant una generació sencera. Alguns dels plantejaments i reivindicacions d’aquest moviment són de sentit comú i poden ser compartits per una gran majoria de la població. Qui pot estar en contra d’acabar amb una certa impunitat davant dels casos de corrupció política (i empresarial)? Qui pot estar en contra de promoure un millor accés a l’habitatge social? Qui pot estar en contra d’acabar amb el sistema de privilegiar els bancs i caixes que han de ser reflotats amb diners públics i que després es neguen a facilitar el crèdit a les famílies i a les empreses? Qui pot estar d’acord amb la pràctica d’algunes empreses multinacionals amb beneficis, que després de regalar bonus multimilionaris als seus directius i executius, acomiaden a milers de treballadors? Qui pot estar en contra de perfeccionar els mecanismes de representativitat política?

Altres pretensions són discutibles, i altres freguen la utopia més naïf, però en cap cas poden ser despatxades sense, si més no, intentar aprofundir en un diàleg positiu. El principal problema dels acampats és, sens dubte, la manca d’interlocució i el fet que no vulguin acceptar que les acampades a l’espai públic no poden ser indefinides. Les ordenances s’han de complir i el civisme s’ha de garantir. I no podem oblidar que Barcelona és també una ciutat turística i que la imatge de les acampades pot perjudicar greument la temporada turística estiuenca i la mateixa marca Barcelona. Un altre handicat del moviment 15-M és la seva manca de referents nacionals clars. En un moment històric en el que Catalunya camina cap a quotes més altes de sobirania; en uns moments en els que s’han mobilitzat milers de persones demanant el dret a decidir, no és de rebut que alguns col.lectius alternatius i antisistema vulguin monopolitzar les justes reivindicacions de major justícia social a costa dels nostres drets nacionals.

El moviment dels indignats truca a la porta i una vegada hagin desallotjat els espais públics caldrà posar fil a l’agulla. Caldrà separar el gra de la palla i els partits polítics i les institucions, -tant públiques com privades- hauran d’assumir compromisos orientats a millorar el sistema polític, econòmic i social. I no solament a Catalunya i a l’estat, sinò a nivell de la Unió Europea i a nivell internacional. Però no podrem atendre cap o gaire bé cap de les demandes dels indignats si abans no disposem d’un Pacte Fiscal que ens asseguri la gestió de la totalitat dels recursos que generem com a país. Això, que ho tinguin clar, per si encara no se n’han adonat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!