El bloc d'en Jordi Martí

Han passat set dies des de les eleccions del 25-N, temps suficient per haver paït el que han dit les urnes. S’han escrit milers de reflexions, articles i anàlisis sobre les causes dels resultats, les conseqüències de l’aritmètica parlamentària i les possibilitats que té el país per afrontar els difícils escenaris que han dibuixat la crisi econòmica i els resultats electorals. I la primera conclusió de tot plegat és que hores d’ara, ni els que ens vam sentir decebuts per la pèrdua de suports electorals patida per CiU la nit del 25-N tenim tants motius pel pessimisme, ni els que van expressar eufòria des de Madrid i des de les sucursals catalanes per la reculada del President Mas tenen motius per mantenir el seu optimisme. Els primers, els sobiranistes de CDC i CiU, valorem el punt de partida com a suficient per donar compliment als principals compromisos electorals, sent conscients de les dificultats de tot ordre que ens trobarem els propers mesos. I els segons, especialment els que disposen de majoria absoluta a Madrid, comencen a veure que malgrat les anàlisis interessades dels mitjans de comunicació afectes al règim, s’ha confirmat una majoria social i parlamentària que avança inexorablement cap a l’exercici del Dret  Decidir i cap a un divorci polític i sentimental amb Espanya.

Però el que ha quedat especialment acreditat durant aquests set dies transcorreguts des del 25-N és que tothom ha disparat la seva munició-de diferent calibre- contra el President Mas, contra CDC i en darrer terme, contra CiU. El President Mas és el trofeu de caça major que tothom vol penjar sobre la llar de foc de casa seva. La dreta espanyola; la de la majoria absoluta, ha volgut destruir personalment i políticament al President Mas, remenant els fems de les clavegueres de l’estat. L’ERC de Junqueras, abans de les eleccions –legítimament- i ara amb les negociacions per a facilitar extramurs la governabilitat de Catalunya, el que pretén en realitat és jivaritzar i acabar substituint CiU mitjançant una OPA electoral en tota regla. El PSC, des d’una feblesa cada vegada més preocupant que amenaça el seu propi projecte polític, necessita allunyar-se i desgastar tant com pugui el President Mas i CiU. La seva desorientació per haver estat desplaçats de la segona posició, haver estat relegats a la quarta a la ciutat de Barcelona i l’operació Mercurio, han fet la resta. ICV, Ciutadans i la CUP, des de diferents radicalitats, treballen des dels moviments socials alternatius i ara també des del Parlament per enfonsar la força política que ha liderat els destins del país una bona part de l’etapa autonòmica. I aquest cap de setmana s’ha obert un nou front –el front intern de CiU-, que caldrà analitzar amb deteniment: Duran Lleida i la Direcció d’Unió han expressat discrepàncies gaire bé insalvables i incompatibles amb els postulats defensats durant la campanya per CiU.

Abans del 25-N els elements de desgast de CiU van ser la dramàtica herència rebuda del nefast Tripartit, la crisi econòmica, la  gestió del Govern de la Generalitat i les retallades que ha hagut d’aplicar aquests darrers dos anys, les campanyes de la por, les ombres de dubte sobre casos de corrupció sembrades per determinats mitjans de comunicació i pel propi govern del PP, el fracàs de les enquestes que no van permetre a CiU modular la seva campanya electoral, les discrepàncies de Josep Antoni Duran Lleida respecte el missatge del President Mas i CDC expressades durant la campanya, la malfiança dels catalans en relació a les majories absolutes, i els dubtes generats en bona part dels electors sobre la sinceritat del discurs sobiranista de CiU des de l’11 de setembre. En condicions normals, tots aquests factors havien d’haver confluït en una direcció: CiU hauria d’haver estat condemnada a la pèrdua del govern, com li ha passat a tots els governs europeus que han hagut de gestionar la dura crisi actual, a base de retallades. Però això no ha passat, circumstància que cal posar en valor i que sovint s’oblida, interessadament. El President Mas ha conreat 1.113.000 vots, una base més que sòlida per complir amb els seus principals compromisos: convocar la consulta i consolidar l’estat del benestar, malgrat les noves mesures d’austeritat que caldrà impulsar.

El President Mas ha de continuar liderant el govern durant la legislatura que està a punt de començar. Amb totes les dificultats del món i amenaces, però l’ha de liderar, amb el suport d’altres forces polítiques, especialment d’ERC. El fet que siguin molts i molt poderosos els que volen fer-lo descarrilar i a continuació convertir Catalunya en una comunitat autònoma més, són raons potents per no tirar la tovallola i demostrar que la gent de CDC i CiU, i tots aquells patriotes que el van votar el 25-N, som gent que tenim consciència de la continuïtat històrica que encarnem i que no volem ni malmetre ni frustrar. Ens en sortirem, malgrat la mala mar que ens acompanyarà durant el trajecte. Salpem, President!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!