EGAGRÒPILES
Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana
En l?apunt anterior deia que calia apostar de
forma decidida pel transport públic col·lectiu com a única alternativa a un
model de mobilitat basat en el consum accelerat de territori. Un model que,
d?altra banda, es mostra del tot ineficaç davant dels problemes de col·lapse i
congestió creixents al voltant de les grans àrees metropolitanes.
Aquest consum de territori, que bé podríem
anomenar geofàgia, té algunes conseqüències que poques vegades es posen
sobre la taula (a banda de les ja comentades: pèrdua de sòl agrícola,
perpetuació d?un model de mobilitat contaminant, esquarterament dels corredors
biològics…).
Un d?aquests efectes és la impermeabilització
del territori. Això és evident (i cada cop més) en les zones que han estat
urbanitzades, de forma més o menys desordenada, als vessants de la muntanya
mitjana i la muntanya litoral. Un exemple: el Maresme.
(Segueix…)
Aquesta comarca deu el nom a l?acumulació i
l?estancament d?aigua que, anys enrere, hi havia en les zones baixes, entre el
mar i la falda dels turons, tot formant aiguamolls, altrament dits ?maresmes?.
Aquesta aigua, que provenia de les precipitacions, s?escolava pels vessants de
la serralada litoral, era parcialment retinguda pels boscos, drenada pels camps
de conreu i, finalment, s?aturava a la terra plana del litoral.
Avui, aquest paisatge està absolutament
modificat: els boscos han estat substituïts pel ciment de les urbanitzacions
(excepte a les zones amb pendent més pronunciat) i els camps de conreu, per
l?asfalt de les carreteres, l?autopista i les zones urbanes prelitorals. En
aquest context, l?aigua de la pluja no és xuclada per la vegetació ni drenada
pels camps de conreu i baixa amb força per les rieres (la majoria de les quals
també han estat pavimentades) sense aturador. S?ha fet efectiva, doncs, la
impermeabilització del territori.
Com que no som a la tardor i les llevantades
queden lluny, ara això no és notícia. Ningú, quan reclama més carreteres, no
s?hi amoïna. Però cal no oblidar que en un clima mediterrani (que sembla tendir
a la tropicalització) els aiguats de final d?estiu cauen amb ganes i amb poca
estona. I, quan passa, ja no ens queda més remei que practicar l?esport nacional:
la lamentació.
Respon a Odalric Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema és que hi ha un creixement enorme de la població (1 milió de persones més a Catalunya en només 10 anys) i això inevitablement fa augmentar la pressió sobre l’entorn. Per això jo m’estiro els cabells cada cop que sento algun polític que es congratula de què "gràcies" a la immigració Catalunya té més habitants i té més naixements. Gràcies!? Aquest model econòmic que demana cada cop més i més gent ens du cap el desastre. És intolerable que des de posicions suposadament ecologistes es defensi tan alegrament la superpoblació. El creixement de la població humana cal frenar-lo si no volem acabar ben aviat amb aquest planeta que tant maltractem.