Com a modest homenatge al Joan Solà, he rellegit la seva intervenció al parlament del Principat l’any passat, el transcric per a qui li interessi:
La paraula
Joan Solà
Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
1
Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me
entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la
paraula.
Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.
La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable
propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d’éssers vius.
Com a modest homenatge al Joan Solà, he rellegit la seva intervenció al
parlament del Principat l’any passat, el transcric per a qui li
interessi:
La paraula
Joan Solà
Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
1
Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me
entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la
paraula.
Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.
La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable
propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d’éssers vius.
La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i
harmonia humana com ara la Bíblia, el Mahabarata, l’Alcorà, la Divina comèdia, la Ilíada, Don Quijote de la Mancha, el teatre de Shakespeare. O L’Atlàntida, La plaça del Diamant.
Vostès, senyors diputats, s’han de sentir orgullosos de
treballar precisament amb aquesta mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula.
La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els
neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora. Diguem-ho
tot, però: també la paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim
ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i
enfrontar els pobles d’Espanya.
Els honors que aquests dos últims mesos se m’han concedit
són la causa que avui jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era
bo i escaient que un especialista de la paraula els fes un dia companyia en
aquesta noble sala. Potser vostès han percebut almenys una petita part dels
neguits que aquests dos mesos m’han arribat a mi d’una gran quantitat de
ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de correus electrònics, de SMS,
de rumors orals, d’articles a la premsa, d’entrevistes, de programes de ràdio i
TV. A mi m’ha semblat entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que
algú els prestés la veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la
professional de vostès. Doncs accepto de prestar la paraula a aquests
conciutadans, i amorosament, ardentment ¾com el cuiner,
vestit de blanc, prepara les llepolies del convit¾ he preparat les paraules que avui els vinc a dir.
Em limitaré a l’objecte principal de la meva dedicació,
la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia, intentaré defensar,
modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició respecte d’aquesta
llengua.
2
La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut
política ni de salut social ni de salut filològica.
a) Per salut política em refereixo al
marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la
gran debilitat d’acceptar la desigualtat legal de les llengües de l’Estat. El
castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il.limitats. Les
altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries,
vergonyants.
Però em refereixo també a l’actitud secular de la immensa
majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i
concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut
monolítica en aquest punt: s’ha escampat de mil maneres durant els darrers
segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap
tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols»
no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra
llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres
diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en
dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la
llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment
d’impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la
resta d’espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors
pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del
nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra
terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment
d’inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament
sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències
polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit
que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions ¾i les regles de joc¾ amb Espanya. Però
deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.
b) La salut social es podria
concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s’estudia
català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l’àmbit lliure,
obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit
que ens mogués gaire d’una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la
situació.
Fa trenta anys
que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb
la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant
per al francès, per a l’italià, per a l’alemany, per al castellà? Per al
castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és
o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan
que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!;
que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no
tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l’exèrcit, dels vots
majoritaris, dels grans mitjans d’intoxicació (anava a dir d’informació)! I si
aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre
nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic
d’aquest poble. És un enemic d’aquest poble perquè, actuant així, no pretén
altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les
dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha
conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta
anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar
la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta
meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament
com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s’anava,
ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català
a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i
perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de
Mallorca, de València, de Perpinyà, d’Alacant, de l’Alguer o de Fraga.
Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir
humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l’enfadós que l’examen de
català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de
comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de
denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua
catalana tota la força i l’exigència que necessita en aquesta societat; en lloc
de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d’ideologia: el
català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan
estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el
castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i
ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer
i es pot expressar tot.
c) La mala salut filològica del català és
també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les
seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet
que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se’n!), una llengua que sí
però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D’una
banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement
aquest pastitx des de fa dècades. D’una altra banda, devem ser el poble de la
terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d’estil (entre nosaltres
llibre
d’estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la
classe social més o menys benestant ¾si alhora és més o
menys sensible als aspectes lingüístics¾, tots els
universitaris, tots els membres d’acadèmies, tots els metges, els arquitectes,
els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel·listes ens
preguntem contínuament ¾mig fent-hi broma,
però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint¾ si en català això o allò és correcte, o com es diu en
català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o
simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al
pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.
I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda
en compte en l’etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire
tinguda en compte però és d’una importància decisiva: a ningú no li és
agradable o tolerable d’usar una llengua insegura, degradada, que es percep
clarament com un patuès d’una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens
la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a
res perquè podem cobrir amb l’altra llengua totes les necessitats de la vida de
cada dia.
Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de
fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s’hagi de
qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d’allò que parla? ¿Que els
nostres filòlegs hagin d’esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules
elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de
començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi
hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes
dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?
3
¿Causes, solucions?
Ni l’oportunitat que avui generosament m’han ofert en
aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten
d’aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb
brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt
positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l’esmentada actitud
hostil de l’espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de
diversitat.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant
anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de
ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a
indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments
inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l’Estatut.
Aquesta sensació col·lectiva, inevitablement contamina
els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació
d’inseguretat a la vora d’altres espanyols que no tenen vel·leïtats polítiques
o no tenen una llengua molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua.
Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a
patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho
és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de
la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col·lectivitat,
els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els
individus i si no ho és la comunitat que la parlen.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una
vida normal, plena, tranquil·la i optimista mentre se senti subordinada, mentre
visqui amb la sensació que hem dit d’inseguretat, de dependència. Mentre d’una
manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític
d’actuació. No: l’actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada,
insatisfactòria, ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la
Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes
profundes dels fets visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què
ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem
que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no
tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall,
la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als
ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i
radical: no podem acceptar de viure més temps amb l’estigma de ser una col·lectivitat
mal encaixada en l’espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus
disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de
tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé
una llengua, que és, com a molt, una cosa d’anar per casa, una cosa que no
mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa
cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per
arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la
nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on
calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i
tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de
fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé
com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d’aquest espai,
això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable
almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral·lelament, hauríem d’aspirar a crear les condicions
polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla,
una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius que els entesos no
es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment
històric. Es tracta, ja ho sé, d’una qüestió enormement difícil, complexa,
tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels
espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels
territoris catalanoparlants, l’economia, el turisme, les forces internacionals,
les migracions, l’equilibri de la nostra societat. És difícil, però la
dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un
sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com
veiem als països nòrdics que tenen llengües amb menys parlants que la nostra.
La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de
l’arrel i simplement hi posem pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les
accions que l’administració realitza a favor d’aquesta llengua són de poc
fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona
en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen
en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d’il·lusió i d’abnegació.
Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella
consigna d’anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda
al català. Totes aquestes iniciatives topen amb
el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant
unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d’una
voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d’una
vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament
«reconegudes».
4
Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de
tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de
primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots
els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el
nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és
una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris
elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.
Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de
sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos
ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d’aquestes
persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura
mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni
vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament,
incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment
rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se
ni un minut més inferior a cap altra.
Moltes gràcies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!