Jordi Cots

Avui 16 de desembre, la Marta Planas hauria fet 53 anys. Va néixer en aquesta data de l’any 1965. Només va poder celebrar fins el seu 47è aniversari a causa del maleït càncer. Malaltia contra la que va mantenir una intensa lluita durant casi 3 anys. Malauradament el febrer de 2013, tot i la seva persistent resistència i vitalitat, la malaltia va vèncer.

Avui es torna a produir una nova coincidència. És torna a fer la Marató de TV3 per recaptar fons per la investigació contra el càncer. Paradoxes de la vida, el darrer aniversari que ella va poder celebrar, el de l’any 2012, també coincidia amb una altra Marató per la mateixa finalitat. I ella, tot i saber que la malaltia a ella ja li havia guanyat la partida, va acabar la jornada emocionada pels fons recaptats, perquè amb la seva generositat se n’alegrava al confiar que amb l’ajut dels recursos econòmics la investigació venceria el càncer, com a mínim per convertir-la en malaltia crònica.

Les persones que vàrem poder ser amb ella durant aquella dura etapa vàrem veure que després de la gran sotragada del diagnòstic, va treure forces i energies de sota les pedres -probablement de les pedres, senders, rostolls, boscos i rierols dels indrets i entorns de la vall de la Tordera i de Montseny-, traient una vitalitat i fortalesa que a molts ens va impressionar.

Una vegada es refeia de l’agenda mèdica, tractaments i els seus efectes, procurava viure tant intensament com li era possible. Fent allò que lliurement desitjava. Estar amb la seva família i ajudar amb el que podia. Veure a les seves amistats, tant les de tota la vida, les més antigues com les recents. Passejades habituals pels seus indrets i entorns naturals. Assistir a esdeveniments culturals i concerts musicals. Tot plegat amb algunes escapades a indrets que volia conèixer, ja fossin de més a prop o més llunyans. Tot plegat li carregava les piles i li omplia de vitalitat.

Organitzava periòdicament trobades amb les persones amb qui havia forjat bones amistats des de l’àmbit polític durant els anys de les seves responsabilitats institucionals i orgàniques a ERC al Vallès Oriental. Alhora d’aquestes trobades en treia també energia vital.

Aquest 2018 estaria preocupada per la situació d’opressió i de manca de llibertats civils i polítiques que com ciutadans i ciutadanes de Catalunya estem patint, amb presó, exili i repressió que afecta a centenars de persones. I de ben segur que estaria totalment indignada per l’empresonament sense judici de la seva amiga Carme Forcadell, a qui coneixia des de feia una bona colla d’anys.

Aquesta tardor s’hauria alegrat molt per la seva “neboda” de Llinars, per la nova etapa vital que va formalitzar i celebrar. De ben segur hauria estat tant emocionada com els seus pares.

Aquests darrers anys no hem pogut compartir amb ella la seva companyia, el seu parer, el seu escalf, així com la seva alegria i fortalesa. I de ben cert l’hauríem necessitat i l’hem trobat a faltar.

Les persones que vàrem tenir la sort de compartir part del seu temps, la seva absència ens ha deixat un buit important. Tant important com la profunda petjada que ens ha deixat, que conviu i perviu en nosaltres.

Nota: La imatge és a la porxada de l’església romànica de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Vall de Boí