El bloc de Jordi Castells i Guasch

Si algú pensa que pujar a l’Etna en telefèric no ha de tenir emoció, s’equivoca. La carretera de Nicolosi fins al refugi de Sapienza, on s’agafa el funicular, serpenteja camps de lava negra, més espectacular encara perquè el negre del paisatge ve contrastat pel blau del mar que s’estén als peus, el verd de les muntanyes properes i la neu del cim. L’Etna fumeja enmig de la neu. La caminada pels darrers cinc cràters que es van formar el 2002, d’on ara només surt vapor d’aigua, és plena de sensacions. Feia un vent gelat, que ens arrossegava, ens abalançava cap al forat dels cràters coberts parcialment de neu. Més amunt, un altre cràter més antic deixava anar una fumera d’anhidrid sulfurós… era el qui s’havia endut els refugis i les instal.lacions d’esquí. Però els sicilians no han desistit d’esquiar vora mar i sota un cim que fumeja i de sobte pot tornar a escopir lava. El desafiament dels déus ha estat sempre un gest molt humà. (Continua….)

A la baixada, glaçats, amb les orelles i els dits insensibles, ens hem aturat a Bronte, on es produeixen el 80% dels pistatxos (festucs) italians.  Hem fet el recorreut pel parc natural de l’Etna: Adrano, el de les terres negres, Bronte, i fins a Randazzo, on hem pogut veure les vinyes velles de la terra volcànica que produeixen el vi que ens vam beure ahir. De retorn a Taormina, ens esperava un espléndid gelat de cassatta. S’hi comencen a veure catalans… som pertot arreu. Hem entrat a l’enoteca i avui ens hem endut un Kados blanc, envellit en gerres tal com ho feien els fenicis, que ens van recomanar a Tíndari. La nit és freda i escrivim el post enmig d’un concert de clàxons. Aquí conduir és un veritable espectacle.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!