El bloc de Jordi Castells i Guasch
Del Tomb del Balcó
Aquest estiu hauria fet nou anys que aquest gos entranyable va entrar a casa. Un gest amb la mirada quan era cadell de dos mesos va convèncer la Margarida que havia de formar part de la família. Amb ell hem compartit llargues passejades pels camins de Valls, molts cops en hores intempestives, hem fet el Correllengua fins a Miramar, ha vigilat les graellades de costelles i llonganisses de les calçotades… El diumenge al vespre, quan feia el seu tomb de rigor a prop de la masia, va decidir per el seu compte allargar la passejada com feia de tant en tant; quan sentia la crida del bosc, i no precisament la del Jack London, sempre tornava, tot i que algun cop ens havia fet patir la seva tardança. Aquest cop no ha tornat i l’hem trobat a prop de carretera, segurament envestit per algun cop de cotxe. La seva llibertat comportava aquest risc, que sempre hem intentat que no es produís, i segurament no s’havia produït abans per aquest instint innat que tenen els gossos d’atura. Feia un parell de mesos que tenia un nou company cadell, que s’havia afillat. Aquest estiu ja no haurà de buscar la fresca per fer més suportable la calor del seu pelatge.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
fa molta pena quan se’t mor l’animal domèstic. Jo dilluns vaig haver de sacrificar la gata perquè el càncer que tenia li havia fet metàstesi i patia moltíssim. Ara la casa està buida i amb menys vida.
Se perfectíssimament que sentiu en aquest moment. El meu primer gos – el Poli – , era una barreja de dálmata i pataner. Me’l van donar quan jo tenia uns 13 o 14 anys. Ell deuria tenir uns 4 o 5. Els caps de setmana, quan anàvem a la “parcela” (terme tarragoní per definir un troç de parcel·la al camp, amb una caseta amb les necessitats bàsiques per passar-hi un diumenge i para de contar), ell estava allà. Esperant-me i movent la cua. El primer que feia era deslligar-lo (odiava veure’l en aquella situació), i plegats anàvem a donar un tomb fins l’hora de dinar. Quan ens posàvem a taula, ell es jeia al meu costat, dormint. Estavem molt cansats. Després dels postres, tornem-hi que no ha estat res. Era la meva aportació a la seva llibertat setmanal. Un dia, però, no se com, es va deslligar i quan vam arribar no hi era. Malament! (vaig pensar). Vaig començar a cridar-lo per si venia. Potser hi era a les parcel·les del costat. Però res, de res. Silenci. Aquell diumenge va costar de passar. Jo em temia el pitjor… I efectivament, quan anàvem cap a casa, ell estava a la cuneta. Encara ara m’emociono quan hi penso. Vaig baixar com un boig del cotxe del meu pare, encara en marxa, cridant el seu nom i plorant. Estava intacte. Només tenia un fil de sang sota el llavi. No vaig tenir collons d’enterrar-lo. Ho va fer un amic del meu pare. Posteriorment, he tingut més gossos… ara tinc una gosseta encantadora (barreja de podenc i pataner… la vam agafar de la gossera municipal), la Turandot. Me la estimo amb bojeria. Però amic meu, el Poli era el Poli.
Ho sento, passeu-lo com pogueu.
Salutacions.