Un somriure emprenyat

Torno sobre aquest tema. Sobre l’ús i abús de la paraula “xarnego”, amb tot el que significa. Lamento la insistència, però em preocupa enormement tornar a trobar en ús un mot que donava per desterrat i mort de les converses habituals entre catalans. I crec que no és admissible la passivitat davant aquest fet. Ni per ètica, ni per realisme polític ens podem permetre aquests factors que en comptes de sumar efectius a la causa nacional la desprestigien i la desgasten.

A la denominada “catosfera” on tantes  bones idees de ciutadans responsables conviuen amb tants frikis essencialistes, he trobat aquest article, escrit per una dona de 60 anys. Si us plau, no us el perdeu. Després, si voleu, les reflexions meves que segueixen són prescindibles.
(Continua)

El mot “xarnego” el recordo de ben petit i de la primera joventut, com mot d’ús molt habitual i no per això menys agressiu. Després va caure en desús, i així m’ho pensava, fins que fa uns mesos m’he ficat en això dels blocs, i veig que torna a fer-se servir sense cap prevenció, amb una frivolitat infinita. Ara estic a la ratlla dels 45 anys, perquè us situeu.

Les persones que solien fer anar aquesta paraula adreçada als immigrants, eren les persones “del poble de tota la vida“, més o menys benestants. I aquesta paraula, “xarnego” era només un substantiu innocu si ho comparem dels adjectius que se solien acompanyar: lladres, bruts, incults, maleducats, curts de gambals…

Entre aquests catalans tan exemplars, recordo especialment membres de l’Ajuntament franquista i militants falangistes, gens sospitosos de catalanisme, si és que no entenem catalanisme com un conservadurisme regionalista i tradicionalista instintiu, i un estúpid sentiment de superioritat respecte a “la resta” d’espanyols —la resta de compatriotes per a ells—, i especialment dels que havien de venir a Catalunya a guanyar-se la vida.

Aquests mateixos que maleïen els “xarnegos”, la “gentussa que viu a la muntanya” —ara diuen “al Baix Llobregat” (mai Sarià-Sant Gervasi, on hi ha molts anticatalans)— constituïen el grup de poder que aconseguia que l’Ajuntament fes la vista grossa pel que fa a l’urbanisme i els permisos d’obra per a poder vendre hectàrees i hectàrees de vinya i camps a aquests nouvinguts, que s’hi edificaven les cases amb les pròpies mans, sense projectes arquitectònics ni permisos de cap mena, sense ni un previ traçat de carrers ni qualificació urbanística, i no parlem de clavegueram o aigua corrent, i de vegades en uns desnivells més que considerables. Faveles en petit, amb “condescendència” municipal i benefici personal. Un desastre que va fer necessaris molts anys ja del període democràtic per a fer un poble que es pogués dir per aquest nom sense pecar d’optimisme infantil.  No, no es venia la terra a cap gran preu si ho veiem ara, però eren molts, molts, molts solars, moltes hectàrees de terrenys rurals fragmentades a petits trocets —més rendible proporcionalment— i venudes a preu de sòl urbà edificable.

L’estupidesa va arribar a tal punt que va afectar especialment  un honest comerç local. Ara us ho explico.

Suposo que convindreu amb mí que a Catalunya sempre s’han consumit menuts. Cap i pota, cor, pulmons, llengua, cervell…; de fet la nostra cuina tradicional té saboroses receptes amb aquesta base.

Doncs bé. Resulta que, com que els nouvinguts anaven ben escurats i els menuts són molt nutritius i econòmics —proteïnes barates—, les “xarnegues”, dones i mares de “xarnegos”, freqüentaven especialment la parada dels menuts del Mercat Municipal. Quan la quantitat de persones de fora va ser notable, perceptible, les “senyores-del-poble-de-tota-la-vida”, en gradíssima proporció, van deixar de comprar aquestes menges a la corresponent parada del mercat per no barrejar-se amb segons qui, i moltes de les les “famílies-del-poble-de-tota-la-vida” es van abstenir, durant molts anys, de fotre’s bons plats de cap i pota. No totes les famílies van deixar d’anar als menuts per causa dels “xarnegos“, sinó que en molts casos era per “què diran”, per la pressió social dels més veïns més agressius  —de les boques més verinoses de la població— , mig-parents, sovint.

I tota aquesta gentola, tant convençuts de la supremacia catalana com ua elit de l’espanya indiscutible; gent de missa, pastorets, coral i sardana; franquistes que s’emocionaven amb el Cant de la Senyera; catalanistes regionalistes més tard, classistes en realitat; tots aquests, igual de furiosos que eren amb els invasors de les maletes de cartró, igual d’irritables que es mostraven davant el desagradable accent andalús, així de dòcils i bavosament servils resultaven  amb el  govenador civil —parlant d’un castellà val·lisoletà de categoria—, o amb el jutge —aquest de Zamora—, o amb el policia, o amb secretatri de l’Ajuntament, encara que parléssin castellà. Acceptaven com a “normal” que el mestre o l’urbà li diguéssin al seu fill “habla en cristiano”, i pensaven que oposar-se a això seria “ficar-se en política”, una mena d’inconsciència predelinqüent

Després es va aturar el fluxe immigratori, va venir la mort de Franco, la democràcia, i aquests xenòfobs catalans es van fer votants simpatitzants o militants, sobretot,  d’Alianza Popular o de Convergència, o d’Unió, o es declaraven apolítics, o fins i tot es feien d’ERC, ha millorat el nivell de vida…

… i que consti que no generalitzo, que no dic que TOTS fossim així. Segurament ni tan sols una majoria. Però aquest era el clima, i, molt o poc, a molts ens afectava… i els “xarnegos” eren insultats i menyspreats. I tots, tots els de la nostra generació vam créixer en un clima de prejudicis —ni tan sols era consciència nacional— originats i basats en el mateix franquisme, en la manera franquista de veure i organitzar les coses, en la societat model·lada per anys i anys del règim opressor i classista. I us ben juro que ningú, ningú, va fer el mínim gest per a facilitar la integració social i cultural d’aquestes persones. Ni classes de català, ni escoles d’adults, res. Era el franquisme, també el franquisme dels franquistes catalans.

I ara veig amb forta desilusió, amb preocupació, que “xarnego”, aquesta paraula filla del franquisme sociològic, tan plena de classisme encobert, torna a aparèixer a declaracions públiques, i als blocs, i a les converses… i lamento veure com es justifiquen aquestes posicions, i  s’empra amb evident voluntat pejorativa el terme “xarnego”  per part d’eloquents patriotes catalans —i alguns prohoms de la catosfera— que se senten, pel que es veu, més cofois com més sonorament expressen la seva lleialtat pàtria i com més restringeixen el cercle imaginari (amb el centre geomètric exactament a les coordenades dels seus culs) en el qual agrupen mentalment els autèntics, els catalans de veritat. I em nego a esdevenir còmplice per omissió d’aquestes posicions xenòfobes.

Aquesta paraula, “xarnego” i tot el que significa és filla de la mateixa societat franquista que permetia que el mestre, l’urbà o qualsevol espanyol que s’emprenyés amb un català estigués en disposició de dir-li “habla en crisitiano”.

I abans que passem a etiquetar, ja m’ho faig jo. Si m’he de definir, us diré que sóc independentista, que Espanya no m’agrada perquè no ens respecta com a persones ni com  a ciutadans, que defenso la immersió ligüística a les escoles… Més que res ho aclareixo perquè no vull que els censors i auditors de la puresa de les conviccions pàtries se surtin de la trangent i em llancin a la foguera dels “botiflers” o dels “progres espanyolistes i leninistes” o dels “sociates”, segons la mania més acusada de cadascun d’ells o la dèria de moda entre els carpetovetònics nostrats, que és el que solen fer dels que disenteixen, perquè estan convençuts que qualsevol dissidència de les seves opinions no pot ser res de bo ni prou català. És a dir, a la manera de l’Acebes, però al revés.

En un proper apunt, continuació d’aquest, intentaré escreiure on em porten aquestes reflexions…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!