el bloc en flames .cat
sempre tornem, com els zombies
l’efecte parella
A la vida hi ha una sèrie de constants: els diumenges a la tarda ressacossos, les agulletes, les nits sense lligar, els jefes inèptes, l’esperança que la persona que acabes de conèixer per internet sigui l’amor de la teva vida, l’expansió de la panxa, el somriure d’un nadó (ho sé, ho sé… suat però ho havia d’escriure). I entre aquestes constants n’hi ha una en la que penso sempre que vaig de marxa: l’efecte parella.
L’efecte parella és això
Aparellat: ‘Ostres! Fa molt que no et veig. Hem de quedar.’
Joens (pardillu): ‘Tens raó. Et va bé divendres?’
Aparellat: ‘No, estic ocupat, ja tinc compromisos.’
Joens (pardillu): ‘Cap problema. Llavors dissabte.’
Aparellat: ‘No, tampoc puc.’
Joens (pardillu): ‘Diumenge a la tarda per fer un cafè?’
Aparellat: ‘Impossible’
Joens (pardillu): ‘Bé, ja em diràs quin any et va bé quedar’
Aparellat: ‘Jajaja tu sempre igual. Al final pensarè que no vols quedar amb mi’.
Joens (pardillu): ‘Grrr’
Sí. L’efecte parella és una cosa tan simple com a) si un amic/conegut troba parella, llavors, i en tots els casos b) ja l’has vist prou. El seu món de cop i volta es limita tan sols a l’altra persona i a les activitats directament relacionades amb l’altre persona (dinars familiars i coses d’aquestes) i la resta de gent deixa d’existir. O el que és pitjor, si no deixa d’existir, tenen la imperiosa necessitat d’escampar la bona nova als pobres solters perduts i descarriats.
Això vol dir, entre moltes altres coses, presentar-nos qualsevol amic, com si fossim un supermercat d’aquests oberts 24h on es pot comprar de tot. No Srs. aparellats, els solters NO comprem la 1a. persona que ens presenten. Tampoc ens cal tirar-nos als braços de qualsevol que mostra un mínim interès en nosaltres. Ja sé que potser costa d’entendre, però n’hi ha que no sentim la necessitat urgent de basar la nostra existència en una altra persona. Senyors, nosaltres som més que les nostres parelles.
Però el pitjor de l’efecte parella no és tant mentre dura, sinó quan s’acaba. Perquè tot s’acaba. I les parelles també. En aquell precís moment és quan els ex-aparellats, que fins ara eren absents i només sortien amb altres aparellats, recorden que, a la seva agenda (marcats amb una S porpra de Solters) hi ha gent que no han vist en un llarg temps.
I passa el següent
Ex-aparellat: ‘Joenssss??? Holaaaa. Quan de temps eh? Com estàs?’
Joens (pardillu – això tambè és una constant): ‘Home… han passat uns 3 anys si fa no fa. Estic fantàstic! Tinc els braços més grans que el cap. I tu?’
Ex-aparellat: ‘Què et sembla si quedem per fer un cafè i ens posem al dia?’
Joens (pardillu): ‘T’han deixat oi?’
Ex-aparellat: ‘Sí, sóc un desgraciat! I a més faig panxa!’
Joens (pardillu): ‘Quin greu que em sap…’ (mig somriure malèvol)
Qualsevol persona sensible escoltarà, quedarà i consolarà a l’amic. Però quan em passa això, no puc evitar pensar en aquella frase que diu: cornuts i a pagar el beure.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En Joens diu:
"qualsevol persona sensible escoltarà, quedarà i consolarà a l’amic."
I jo em pregunto:
Però. realment és un amic aquest egoista que només acudeix a tu quan et necessita?
Res, jo soc dels que diu "Avui impossible, demà tampoc, l´altre… uiii fataaal"
(encara que estigui més sol que un mussol)
PD: El teu blog m´encanta 😉
Ets un gran redactor Joens, jeje.
De totes maneres crec que exageres en aquest aspecte : si que es veritat que els aparellats perden contacte amb els amics. Pero si el prden de manera tan exagerada com dones a entedre, creu-me, no son amics en absolut !
Son companys de juergas , amics de parranda, coneguts del chat, amics amb dret a roce, amics d’amics, etc etc. Pero no amics teus !
Amb lo bé que s’està sent solter eh…llastima que a vegades es dificil evitar a Cúpido, que tant jove i coi quina punteria que té….