A propòsit del pop dels seixanta i de Jordi Roura

Ja ha passat un mes des que va aparèixer el número especial d’ENDERROCK dedicat al pop dels seixanta. Un mes que ha servit per sedimentar la informació i processar les emocions. I per veure’n les limitacions i analitzar encerts i errades. Dit sigui per endavant que hi ha unes quantes errades, algunes simplement de picatge; altres, petites confusions. El balanç però ha de ser, per força, positiu.

Llegir
l’article
sencer

portada EDR172
De vegades, quan un està immers en el procés de tancament d’un número de la revista no pot analitzar amb el rigor necessari certs aspectes i té un interès gairebé malaltís en donar per tancada la revista i complir els terminis pactats. Penseu que qualsevol retard pot implicar que la revista surti uns quants dies després i cada dia que la revista no és al quiosc suposa a la pràctica uns diners que es deixen d’ingressar. No és una opinió subjectiva, és un tema molt estudiat.

En aquest cas, la cosa que em sap més greu és que no queda clar la gran importància que ha tingut Jordi Roura en la confecció d’aquest número. Amb ell em vaig entrevistar ja fa uns quants mesos i em va fer cinc cèntims de cada un dels grups i artistes de qui volíem parlar. Em va assessorar, aconsellar, em va passar alguns dels contactes —i posteriorment fotografies— i va estar sempre a la meva completa disposició. He de confessar que l’he trucat amb insistència i que per culpa meva no ha pogut ni dinar tranquil els últims mesos ja que l’he interromput en més d’una ocasió.

Quan vam acabar el número, en Jordi em va demanar que a la revista hi figurés una frase que explicaqués la seva participació al projecte. Obviament li vaig dir que no hi havia cap problema, que què volia que poséssim. I em va enviar: “Documentació i material gràfic obtingut del projecte Noms propis – Músics catalans del segle XX, realitzat per Jordi Roura per a l’ESMUC”.

Un dels últims dies que vaig anar a l’Enderrock —normalment treballo fora de la redacció— vaig tenir interès per saber com i on s’havia posat aquesta frase. Encara no estava fet i em van suggerir —de fet ja m’ho havien avançat per mail— que el lloc més adequat era la manxeta, un lloc distingit al principi de tot. Un altre dels motius per posar-ho al principi de la revista era que la seva intervenció es repartia en diferents articles i no acabàvem de veure en quin s’havia de posar. Sigui com sigui, vaig dir que OK i es va afegir la frase sol·licitada a la manxeta de la revista.

Ha passat gairebé un mes i l’altre dia, parlant amb el Jordi Roura, em vaig adonar que ens vam equivocar. Ell s’havia llegit la revista de dalt a baix i no ho havia trobat. Cagada. Per això he cregut convenient aprofitar aquest espai per explicar-vos quatre coses sobre Jordi Roura. A banda de la seva faceta de músic —Els Baldufes, Grup de Folk, Ara Va de Bo, Radiokuartet…— en té una altra de periodista. El seu mitjà preferit és el radiofònic i ha fet programes molt interessants a Ràdio 4, Catalunya Cultura i COM Ràdio. Des de fa uns anys s’ha dedicat a rescatar de l’oblit la feina feta pels músics catalans del segle XX i va ser l’impulsor, per exemple, de la reedició en CD de les peces catalanes de les Germanes Serrano. A Internet encara hi ha penjats alguns dels programes de Noms propis que va emetre a la COM. Busqueu-los i sentiu-los, que són molt interessants. També és molt actiu a Internet, on ha dedicat planes a Magda, Dodó Escolà i Xesco Boix, per exemple (veure’n més).

En Jordi és un bon amic i un dels millors periodistes —dels més autoexigents i rigorosos— que conec. A més és una persona humil i generosa. Com que no tinc vocació d’hagiògraf ho deixo aquí però que serveixi aquest escrit per posar de manifest que sense ell no hi hauria hagut aquest número de l’Enderrock. O hauria estat molt diferent, amb les errades multiplicades. Gràcies, Jordi.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *