No m’imaginava que la presidència rotatòria d’Europa aportés resultats positius per Espanya, ja que la complexitat de la crisi interna impedeix certes llibertats. Però heus aquí que ha fet falta que Zapatero estigui capficat un mes a Europa perquè giri completament el rumb econòmic de la nau espanyola. Al principi de la crisi el president tenia la certesa que el baix nivell d’endeutament espanyol, fruit del llarg període de creixement, seria la solució per sortir de la crisi. Només feia falta endeutar-se més i dedicar quantitats enormes de diners a estimular l’economia i a ajudar els que queden a l’atur. Tot plegat esperant que els aires de la crisi financera mundial, la que segons ell ens havia portat a la crisi, canviessin i tornessin a la normalitat anterior. Era evident que l’anàlisi que feia de la situació espanyola era incomplet, oblidant els efectes de la globalització i del canvi tecnològic de l’economia. Ell havia preferit escoltar els cants de sirena dels sindicats, experts en macroeconomia com tothom sap, demanant apujar els salaris per impulsar el consum i oblidant tota l’opinió que recomanava austeritat pressupostària i millora de la productivitat.
El primer mes de presidència europea, doncs, ha servit per convèncer al president que l’economia espanyola està a punt de perdre tot el crèdit internacional i que no serà possible finançar el dèficit desbocat pel sol fet que els mercats internacionals no ho creuen possible. És a dir, una vegada més el president espanyol ha topat de cara amb aquella realitat que diu que dos i dos fan quatre es vulgui o no. Les trampes en economia només duren poc temps (a excepció de l’immobiliari, en què han durat deu anys). En dos dies el president ha realitzat un canvi important. Primer ha dit públicament al fòrum de Davos que Espanya és un país seriós, que fa els deures i torna els deutes. Segon ha anunciat que es modificarà el pacte de Toledo per les pensions posposant l’edat de jubilació fins als 67 anys i estudiant l’augment de l’edat de jubilació voluntària. Tercer ha engegat un pla de xoc per estalviar 50.000 milions d’euros en tres anys. Quart ha dit que prendrà mesures per reformar el mercat de treball. Tot plegat un mes després d’haver aprovat els pressupostos.
A sobre ha coincidit amb la publicació de l’enquesta EPA sobre l’atur de l’últim trimestre de l’any passat i la publicació del registre a l’Inem de l’atur de gener. El 31 d’agost havia escrit en un article que aquesta EPA seria l’estocada definitiva de la política sindicalista que només fa augmentar l’atur. M’he equivocat i en lloc de l’enquesta ha estat la pressió internacional la que ha impulsat el gir.
Els sindicats s’han quedat de pedra, amb el peu canviat. De cop han vist com els seus arguments s’han esvaït i com el seu aliat principal ha canviat de bàndol. Els partits de l’oposició també han quedat en fora de joc, fins el punt que el PP ha hagut de dir que no estava d’acord a retardar l’edat de jubilació, cosa que no es creu ni ell. També hi deu haver hagut ministres que s’han quedat favagirats, com en Celestino Corbacho.
Ara comença la vertadera política per combatre la crisi. Això vol dir impulsar com mai l’exportació, fer les empreses més competitives, afavorir la contractació laboral, reduir el dèficit pressupostari,… mesures de manual de l’economista. Escolto que Obama proposa donar 5.000 dòlars per a cada treballador contractat i una rebaixa fiscal a les empreses que augmentin el sou dels seus treballadors per sobre de la inflació. En anteriors articles vaig proposar la penalització fiscal de les empreses que prejubilen o que acomiaden,… hi ha una quantitat enorme de possibles mesures per afavorir la contractació laboral. Només s’ha de tenir clar que qui lloga la gent som els empresaris, que qui crea ocupació, riquesa, qui fa créixer el PIB és el món empresarial.
Es pot fer molt més per afavorir l’exportació. Per exemple es poden obrir línies de finançament circulant per l’exportació, es pot augmentar el risc comercial per l’exportació que fan les companyies asseguradores (en franca restricció de riscos comercials), es poden obrir línees de finançament de bens d’equip per exportació,… tot això al costat del treball que ja fa el COPCA.
La mesura sobre retardar l’edat de jubilació s’ha de veure en clau de recuperar la credibilitat exterior que el país ha perdut. Espanya s’acosta a velocitat excessiva al model grec i els mercats han perdut la confiança financera. No només amb el deute públic, sinó també amb el deute que les empreses privades tenen amb l’exterior, per exemple amb el risc comercial a la importació. Els mercats saben que el deute espanyol (públic i privat) és del 280% del PIB.
El camí que s’ha fet porta al desastre. Sembla que ara es vol començar a corregir el rumb fruit d’un atac de pànic. S’han de suprimir ministeris de luxe (el d’Igualtat i el d’Habitatge), s’han de canviar ministres que no hi entenen (el meu amic ?Corba?cho) i s’ha d’agafar el tema de la contractació laboral com a urgent. Tot plegat per recuperar la credibilitat, cosa que exigeix tenir un discurs constant, explicar la gravetat de la situació, i mantenir-lo per arribar a fer entendre que som menys rics que abans comportant un sacrifici de tothom. És difícil ser creïble després de gairebé dos anys d’anar dient el contrari i canviant d’opinió sovint.
El gir condueix a un canvi de conducta dels sindicats, deixant d’estar contents amb el govern i, vet aquí que tornem a veure el fantasma de la vaga general (deberán pasar por encima de nosotros, han dit). Zapatero ja haurà interioritzat que el preu de la vaga és un preu menor si es compara amb el preu de la caiguda a l’abisme al qual anem a tota velocitat. El més trist és que això es podia haver vist un any i mig enrere quan els pressupostos tenien marge. Ara les conseqüències seran enormes, primer amb un canvi de govern en poc temps, després amb la caiguda del president. El canvi de rumb haurà estat per sortir per la porta falsa havent esgotat tota la credibilitat. Que no ens passi res!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!