Des de fa anys, almenys des del segon mandat de l’Aznar al Govern de Madrid, les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya són difícils. Es té la impressió que aquesta distància, aquesta dificultat de relació, cada vegada és més gran. Sabem que quan un tracte entre dues persones o grups es refreda, mai és per culpa d’un.
Diumenge passat es va fer la segona onada de referèndums per la independència. Tothom sap que el moviment no té cap força jurídica i que és un acte que barreja la reafirmació, la disconformitat amb les relacions amb Espanya, i l’augment de múscul independentista. Per això el resultat de la consulta ha estat vist de formes ben diferents. Els espanyolistes i el PSC (que se sent en fora de joc) han minimitzat el resultat dient que la consulta no representa el conjunt de la societat catalana, fent veure que un 30% de participació és un fracàs…
És un error menysprear l’onada de consultes. El dia abans els sindicats s’havien manifestat a Madrid contra ningú en un acte semblant als indis quan fan balls per demanar que plogui. Hi van participar 200.000 sindicalistes segons un recompte fet a l’engròs. Els participants que hi van anar van cobrar dietes (diuen 43 euros). L’endemà vam llegir als diaris que hi haurà un abans i un després de la manifestació, com si l’acte preventiu servís per ensenyar les dents i marcar territori.
En canvi, l’acte de diumenge en els 168 pobles on van assistir prop de 190.000 votants sense cap més força que la seva voluntat d’expressar la seva opinió, sense que ningú els hagi donat cap contraprestació, comptats nominalment… aquests no tenen cap transcendència política. Fins i tot em sembla equivocada l’apreciació que el 30% de participació és un índex baix: un acte en el qual només hi va el que està a favor implica que els contraris en queden fora. Si sabem que a Catalunya hi ha una forquilla (sóc ample aquí) entre el 40% i el 60% que està a favor de la independència, vol dir que, si els contraris haguessin anat a votar en el referèndum, la participació hauria estat entre el 50% i el 75%. Per tant, és un error menystenir el resultat de la consulta parcial de diumenge. És molt millor analitzar les raons per les quals s’ha arribat fins aquí i les que ens empenyen cap al futur.
L’editorial de Le Monde va dir que “la construcció d’Europa permet als nacionalismes regionals entreveure una ruptura sense violència”, i que “avui modificar el traçat antic de les fronteres ja no és sinònim de conflicte armat.” És una part de l’anàlisi que no explica per si sol per què hem arribat fins aquí.
Recordo que a meitat dels anys 90, quan anava a Madrid per qüestions energètiques la gent que m’acompanyava em feia arribar la seva admiració per l’organització de Catalunya i pels avenços tecnològics que havíem incorporat. Vam passar d’aquesta admiració i respecte a una situació de menyspreu declarat. Aquella admiració s’ha convertit en una enveja que s’ha traduït en un clam contra la manera de fer de Catalunya. Segurament el canvi es va produir arran del creixement econòmic a causa de la bombolla immobiliària. A partir de l’any 2000, quan el creixement de l’economia de les regions del centre i del sud d’Espanya va convertir aquestes terres en xauxa, canvià la idea que Catalunya era un territori avançat per veure-la com una àrea que s’havia atrapat i, naturalment, una àrea a la qual calia combatre des del punt de vista econòmic. Aquell període va coincidir amb la idea imperialista d’Aznar i amb el creixement de la premsa dretana moderna a Madrid que necessitava vendre a qualsevol preu. El respecte es va convertir en odi. Des de llavors la distància no ha fet més que fer-se gran, amb el risc que s’arribi a un punt de no retorn, si és que ja no s’ha superat.
Hi ha més anàlisis de fons, com l’efecte de la globalització i de la pèrdua de les ideologies dominants que comporta finalment la pèrdua dels objectius de la societat a partir dels quals els individus tenen necessitat de reconèixer-se en una comunitat propera, sigui de regió, religió, llengua o d’altres. Però em sembla que el fet més important l’hem de buscar en aquest canvi del respecte a l’odi ocorregut en els anys de la bombolla immobiliària. Llegeixo que el complex de superioritat dels catalans és insuportable…
Si això és així, que l’origen de la força d’allunyament va ser la bombolla immobiliària, ara aquest focus s’ha apagat. Els temps tornen a ser per a les societats industrials amb economies més obertes. Tots sabem que Catalunya és, de llarg, l’àrea amb més indústria i amb més exportació. La nova economia hauria de tornar a posar les coses al seu lloc, afavorint els projectes amb més esforç i obviant els especulatius, fet que beneficia les maneres de fer d’aquí en comparació d’allà.
Però s’ha anat tan lluny, s’acabarà a tanta distància quan el Tribunal Constitucional hagi acabat l’esmena a l’Estatut, que tinc la impressió que qualsevol solució, sigui la de pertànyer lligats a Espanya, sigui la independència definitiva, aniran lligades a un trencament total. És una inèrcia que va sola, sense que ningú fins ara hi posi fre: no queda cap col·lectiu a Espanya que gosi defensar Catalunya, ni els socis espanyols de l’esquerra que ho havien fet durant la Transició. Aquests socis de la política progressista són els que van impulsar que l’esquerra catalana del PSC i del PSUC impedissin el concert econòmic durant la negociació de la Constitució. Fou el preu de la defensa del fet diferencial català. Ara aquests lligams ja no existeixen i la inèrcia centrífuga que empeny fora no cedeix. Només queda la submissió del PSC al PSOE, submissió que es fa sense gaires contraprestacions. És l’únic fre restant. Veurem quantes eleccions hauran de passar per alliberar-lo. Els referèndums constitueixen un camí exemplar per restituir el respecte i deixar que ens acollonin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!