L’acord de Copenhaguen, després de dues setmanes d’expectació, overbooking i caos organitzatiu, va acabar en un fiasco. Els més optimistes diuen que va servir per fer entrar Estats Units i Xina en el debat. El meu parer és més pessimista. Malaguanyat temps i cost del procés. Això del canvi climàtic només ens ho creiem els europeus. Des de l’any 1992 Europa intenta liderar el camí de l’alternativa energètica. La Unió va suspendre l’aplicació de la taxa del CO2 per possibilitar als altres països afegir-se al camí, fet que va donar l’èxit relatiu del Protocol de Kyoto sense la participació dels Estats Units i la Xina. A Copenhaguen es pretenia incorporar definitivament aquests dos països, els més emissors (un 47% del total), però el tret ha sortit per la culata, acabant en una negociació que els EUA i la Xina han fet pel seu costat, defensant els seus interessos i menystenint la Unió Europea. Un fracàs fenomenal!
Ja vaig explicar que la reducció de CO2 pel que fa al petroli i al gas es farà a mesura que disminueixin els estocs dels pous de petroli; per tant el fracàs de l’ampliació del protocol de Kyoto és relatiu. Però el domini de la negociació a Copenhaguen per part dels Estats Units i la Xina indica que ells són aliens a aquest moviment pel fet que tenen carbó que substituirà la manca de petroli. És tan evident això, que fins i tot la Xina ha vetat la comprovació de les seves emissions al·legant intromissió en els seus interessos nacionals. Tothom sap que cada setmana la Xina posa en marxa una central elèctrica amb carbó: Xina és una autèntica bomba de rellotgeria en aspectes econòmics, ambientals i energètics.
Per tot plegat insisteixo en la necessitat de resoldre l’esgotament de petroli i l’efecte hivernacle amb un dels mecanismes que s’han fet servir sempre en economia, amb la fiscalitat. Recordo que en els més de cent anys que s’han inventat els cotxes, a Europa aquests han passat de tenir un consum de 10,5 a 6 l/100 km, mentre que als Estats Units no ha baixat d’una mitjana de 8,5 l/100 km. La distància s’explica per la diferència fiscal del preu de la gasolina en un lloc i l’altre. Tothom sap (o sospita) la importància que l’energia té en la millora de la productivitat, i d’aquí en el benestar. Aquest concepte frena qualsevol intent d’augmentar el preu de l’energia, posa la por al cos dels polítics. Però és evident que si el preu de l’energia no és elàstic, és a dir, si el moviment de preu no modifica el consum, llavors se’n fa un mal ús, cosa que ha passat en el món occidental en els darrers decennis. Normalment quan un element es troba en vies d’esgotament el seu preu puja fins baixar-ne la seva demanda. Si no ha estat el cas del petroli és perquè durant els anys 70 es van trobar molts jaciments nous i durant els anys 80 i 90 es va alimentar l’expectativa de trobar-ne més, cosa que no ha estat així. En definitiva, si el preu del petroli s’ha mantingut anormalment baix ha estat per interessos dels països defensant el seu benestar.
Ara que arribem al fons del problema cal resoldre’l pel lloc que toca: augmentant la fiscalitat. És la taxa de CO2 que Suècia ja va introduir l’any 1991 gravant amb 108 euros la tona de CO2 i amb aplicació tant a les empreses com a les famílies. Dinamarca també té una taxa semblant i França la ha començat a introduir l’any 2009. Alemanya l’aplica només a les empreses per finançar les pensions i Suïssa ha traspassat part de la càrrega de la seguretat social, que grava el cost del treball a les empreses, cap a l’energia. És justament la recomanació que va fer la OIT per facilitar a Espanya a sortir de la crisi: aplicar la taxa de CO2 per abaratir les càrregues que les empreses paguen a la seguretat social a compte dels seus treballadors. Una taxa així afavoriria l’estalvi, milloraria la balança comercial i augmentaria de forma significativa la competitivitat de les empreses. Sorprèn (?) que Zapatero l’hagi oblidat en el paquet de l’economia sostenible.
Em preguntareu com afecta la taxa de CO2 aplicada a Europa a les emissions de la Xina i els Estats Units. Si tota la Unió Europea aplica la taxa sobre el CO2, i vol mantenir la competitivitat de les empreses, estarà obligada a tornar a col·locar aranzels sobre el CO2 als productes que entrin i surtin de l’espai. Així, si un producte surt de la Unió se li haurà de desgravar la taxa, i si entra se li haurà d’aplicar. És per aquí on es pot agafar a Xina. Si no vol ensenyar les seves emissions ja farem nosaltres el compte i li aplicarem als productes que ens envia. Aquesta mesura topa frontalment amb les ments pensants de la globalització i del lliure mercat. Ara, però, aquestes ments no tenen força moral després del pet que ha fet el sistema financer especulatiu internacional i després del moviment que hi ha per regularitzar-lo. La taxa de CO2 és, doncs, una continuació de la regularització de la globalització que ha d’ajudar a que els mecanismes de l’economia funcionin segons les regles del mercat.
L’aplicació de la taxa de CO2 té encara un efecte secundari: ajuda a fer el debat sobre el mix d’energia d’un país. Semblava que hi havia un model energètic dominant a Espanya basat en l’expansió de l’energia eòlica. Les darreres actuacions de Zapatero afavorint el carbó nacional i la revisió dels seus principis antinuclears fan veure que aquests principis no són sòlids, que les cames li fan figa. Si s’aplica una taxa sobre el CO2 i s’eliminen les primes renovables el debat serà molt més net i transparent.
La fiscalitat ben aplicada pot ajudar a anticipar moviments futurs. La taxa de CO2 pot ajudar a fer els deures abans que arribi l’escassetat de l’energia fòssil. Anticipa esdeveniments.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitats per l’article, molt encertat! Totalment d’acord amb la diagnosi i la proposta.
Aprofito per passar-vos l’enllaç a un article que explica com va anar la discussió geopolítica de Copenhaguen:
http://www.guardian.co.uk/environment/2009/dec/22/copenhagen-climate-change-mark-lynas
Pere