Aquesta setmana i la vinent a Copenhagen s’efectuen les negociacions per reduir les emissions de CO2 al món. Es pretén que cada país assumeixi un compromís de reducció de gasos voluntàriament. És un procés difícil per la quantitat d’interessos que hi juguen. Per un costat, els països desenvolupats veuen com la reducció de gasos d’efecte hivernacle pot reduir el nivell de vida que han assolit. Per altre costat, els països emergents de fort desenvolupament veuen perillar la via d’èxit que tenen. Finalment els països que no tenen gaires esperances de prosperar demanen ajudes per no desforestar i contraprestacions per fer front a les catàstrofes derivades del canvi climàtic que ja s’està produint.
Tot això em sembla fals. Pretendre arribar a acords voluntaris per resoldre un problema d’aquesta importància crec que no porta enlloc. Només cal mirar el protocol de Kyoto, que és vigent fins al 2012, per veure que els Estats Units no en van voler saber res i que la Xina mira cap a un altre costat.
Però el més greu és que el que es discuteix a Copenhagen es resoldrà per si mateix. M’explico. El panell de canvi climàtic de les Nacions Unides ha fet una estimació de la concentració de gasos d’efecte hivernacle i el seu efecte en l’augment de temperatura de la Terra. D’aquestes estimacions, se’n deriven unes corbes de reducció de gasos per evitar l’escalfament excessiu. Doncs bé, la corba que es vol seguir, per limitar l’augment de temperatura a 2 graus, coincideix exactament amb la corba d’esgotament de petroli descrita en el primer article de la sèrie. Per tant, la reducció de gasos es farà via preus, com a resultat de l’esgotament del petroli. S’ha d’entendre que en una economia de mercat el principal mecanisme és el preu i en el món de l’energia aquest ha estat sempre el primer factor.
En els primers anys de la revolució industrial el preu de l’energia era prou alt com perquè aquesta fos considerada com un bé valuós. Recordo quan era petit que la gent escorria les mànegues de la gasolina quan emplenava el cotxe; era un producte escàs. Fins a finals dels anys 60 el preu de l’energia encara era prou alt com per fer-ne un ús responsable. Va ser després, quan es van descobrir tants jaciments de petroli, que això es va desvirtuar completament. La relació del preu de l’energia amb la nostra capacitat de compra fou massa petita, fet que va comportar un mal ús. Ja no us explico el cas dels Estats Units, on després de 100 anys han estat capaços de fabricar cotxes amb un consum mitjà més alt que no pas al principi.
Espanya complirà el compromís de Kyoto. Tants anys d’escoltar que no fèiem els deures, que el consum d’energia anava desbocat… doncs bé, el 2012 complirem el compromís de generar el 15% més de gasos que l’any 1990. És clar, la crisi, direu. Doncs no. El canvi de tendència en el consum va començar l’any 2005, en plena borratxera immobiliària i consumista. El canvi va començar quan el petroli va superar la barrera de preus de 40 $ el barril. Evidentment la crisi actual força encara més aquesta tendència que es va accentuar durant l’any 2008. És l’exemple més clar de com s’han d’enfocar els temes energètics: incidint sobre els preus.
Per tot plegat el procés de Copenhagen em sembla un seminari de teatre que té la part positiva en la conscienciació de la gent. Ni els Estats Units es comprometran a rebaixar les seves emissions a una tercera part d’on ara es troben ni la Xina assumirà no augmentar ni un gram més la producció de gasos d’efecte hivernacle com seria raonable.
Hi ha una dialèctica en aquest procés que és interessant. Consisteix en l’argument dels països emergents i no desenvolupats que diu que els països desenvolupats hem d’anar a la misèria perquè nosaltres ja hem fet ús de la nostra contaminació per gasos hivernacle. És un argument que només pot fer pressió moral. Però és fals. És com si culpéssim la humanitat de tardar tants milers d’anys a descobrir la roda. La història és la que és i els que vivim a Europa no ens hem de sentir culpables d’haver fet una cosa malament sempre que es reconegui i es corregeixi. Per tant, no és cert que la Xina tingui el dret a emular el nivell de vida que hem tingut dilapidant energia gratuïtament. Té el dret a igualar el nivell de vida futur, mai passat. És més, és que és impossible sense xafar-ho tot. Una vegada hem descobert que el model de l’era del petroli és nefast, ningú no té dret a reclamar la quota del mateix model.
El problema que hauria de resoldre la cimera de Copenhagen és el període post-petroli. Per resoldre l’economia post-petroli fan falta moltes inversions i canvis d’usos. Hi ha 6 països, però, que tindran la temptació de suplir el petroli per carbó: els Estats Units, Rússia, la Xina, l’Índia, Austràlia i Sud-àfrica tenen el 80% de les reserves mundials. Tinc la impressió que ens ve a sobre un problema de tal magnitud que ens obligarà a resoldre’l amb un seriós enfrontament. La Xina creix en la producció de CO2 perquè té un sistema energètic precari però també perquè agafa la producció industrial i manufacturera a Occident. D’aquesta forma els països occidentals baixem part de la generació de CO2 per haver exportat part de la producció. Per tant, des d’aquest punt de vista podríem dir que és injust que la Xina carregui amb aquesta generació. Però no ho és. Té la llibertat de no produir, i si ho fa n’ha d’assumir les conseqüències.
Per tant, sóc escèptic a acords voluntaris i en canvi sóc un fervent partidari de posar una taxa de CO2 a tots els productes que consumim, siguin produïts aquí o allà. Només aquest mecanisme força l’economia a fer els deures adequadament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!