Fa una setmana Paul Krugman, premi Nobel d’economia, publicava en un diari dels Estats Units una reflexió sobre la crisi espanyola. Deia que Espanya no ho havia fet tan malament en els darrers anys, aprofitant els anys de bonança per rebaixar el dèficit i el deute públics. Diu: “En primer lloc hi va haver un enorme auge a Espanya, en gran mesura derivat d’una bombolla immobiliària i finançat per les sortides de capital d’Alemanya, fet que va elevar amb força la renda espanyola. L’esclat de la bombolla va deixar massa car el cost laboral en relació amb Alemanya i França i va precipitar un augment de la desocupació. També va donar lloc a un gran dèficit en el pressupost espanyol, principalment a causa de la caiguda dels ingressos, però també a causa dels esforços per limitar l’augment de la desocupació”. Espero que aquesta anàlisi, neta i entenedora, apareguda diumenge a Diari de Girona, sigui llegida per tots els polítics, sindicats i empresaris.
Krugman acompanya l’article amb un gràfic on es veu que els costos laborals del país han tingut augments del 26 % des de l’any 2000 mentre que Alemanya els ha tingut del -5%.
Espanya depèn en excés del finançament exterior i ara aquest no es fia del país. Fa anys que el dèficit exterior és insuportable. La meitat d’aquest es deu a importacions de béns, principalment petroli i gas. L’altra meitat es deu a crèdits exteriors d’hipoteques que ara els bancs tornen en un termini curt. Per tant, en el moment en que el finançament exterior ha frenat tenim una pèrdua de liquiditat perquè estem tornant els crèdits d’anys anteriors i per les compres que encara fem a l’exterior. Hi ha un bombeig de tresoreria cap a fora, que fa baixar el capital que circula pel país, fet que repercuteix en el mal finançament d’empreses i particulars.
Només hi ha una solució per resoldre el greu desequilibri, exportar més, importar menys, donar-li la volta, i convèncer al finançament extern que ha de continuar ajudant fins que es resolguin els desequilibris. El problema és que això és impossible fer-ho si no es millora la competitivitat del país amb mesures urgents, amb un pla de xoc.
Krugman diu que els costos laborals de les empreses espanyoles s’han disparat en comparació amb el nostre entorn econòmic. Ja vaig dir en un article anterior que la millor manera, i la més ràpida, per resoldre la crisi seria una devaluació, tasca molt complexa per haver de sortir del sistema de l’euro. Per tant s’han de buscar alternatives que generin el mateix efecte, que no són fàcils ni tan contundents. És evident que no es pot demanar abaixar els salaris, com que és difícil demanar que es treballi més temps pel mateix salari. No hi ha gaires més solucions que la reducció de la cotització social que paga l’empresa pel treballador (el 35%).
La patronal ha demanat la rebaixa de 5 punts d’aquesta cotització, fins al 30%. Els sindicats s’hi neguen dient que això dinamita el sistema de la Seguretat Social. Tenen raó. Però és l’única sortida de xoc i cal posar-hi imaginació per resoldre-ho. Abaixar 5 punts la cotització social de l’empresa significa abaixar els costos salarials només en un 3,7%. Quedem molt lluny del 30% de millora que hauríem de fer. Si la rebaixa fos de 10 punts la millora de costos salarials seria del 7,4%, però el cost per la seguretat social esdevindria de 18.000 milions a l’any 2010. Per aportar aquest finançament social s’ha de recórrer al pressupost de l’Estat, que alhora ha de prendre mesures de contenció i fiscals. Una mesura pot ser la implantació de la taxa de CO2 que penalitzi els combustibles fòssils. Aquesta taxa aportaria part del cost de la seguretat social (7.490 milions si la taxa és de 17?/tmCO2 com la francesa) i al mateix temps reduiria el dèficit exterior a causa del fre a la importació de combustibles. La resta hauria de sortir de la baixa en la inversió en carreteres, aeroports, pavellons esportius, piscines, gespes artificials, rotondes amb porcs senglars… i deixar només les inversions en ensenyament, sanitat i transport públic.
Tot això encara és poca cosa perquè les empreses espanyoles evitin la importació de productes, exportin en quantitat i corregeixin la pèrdua de turisme. La diferència competitiva s’hauria de complementar amb contenció salarial, sobretot per no menjar-se la rebaixa de la Seguretat Social en pocs anys. Malament comencem si en la primera negociació entre empreses i sindicats es proposa increments de l’1 al 2,5%. Vol dir que no hem entès el problema i que es creu que la solució es troba en la demanda interna i no en l’externa.
La tercera mesura que ha de complementar un pla de xoc ha de ser la reforma laboral. S’ha d’acabar la baixa productivitat per absentisme i vagància. Proposo una solució senzilla, amb un únic contracte que acabi amb la temporalitat i que no faci perdre els drets del treballador quan és acomiadat. Per contra els costos de l’acomiadament haurien de ser compartits a parts iguals entre l’empresa i l’Estat. Que sigui l’administració la que digui quin import s’ha de pagar per l’acomiadament. Es tracta de corresponsabilitzar el problema i no deixar-lo exclusivament per als empresaris.
Aquestes tres mesures, rebaixa de la cotització social, contenció salarial i nou contracte de treball, haurien de formar part d’un pla més extens per millorar el finançament de les empreses amb mesures com el descompte comercial per part de l’ICO, el finançament de la modernització del parc empresarial i per augmentar l’eficiència del sector públic.
Espanya ha tingut una pèrdua de competitivitat del 15% des de l’any 1999. Recuperar-la vol fer possible més inversions estrangeres al nostre territori, exportar més, recuperar el turisme i importar menys petroli. Les mesures del pla de xoc per la competitivitat que he exposat permetrien la seva recuperació. Només cal que hi hagi polítics capaços d’entendre-ho canviant la idea que el problema es resoldrà sol. I que el país accepti el canvi de xip per passar d’una economia de l’especulació i de la subvenció a una altra de producció, disseny i innovació. Farà falta molta pedagogia i possiblement anar més malament per fer-hi front. Allò que la lletra amb sang entra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!