L’últim trimestre de l’any passat va entrar en vigor el decret de cobrament dels rescats de muntanya. Des del primer dia he estat a favor de la mesura de cobrar els rescats, així com d’altres mesures de formació i informació que disminueixin els accidents a muntanya. A mi m’ha semblat sempre que si el fet de cobrar rescats comporta que la gent s’asseguri i es federi, en definitiva, que la gent faci més ús dels clubs de muntanya, pot ser positiu al permetre augmentar la formació a muntanya.
El cas és que encara no s’ha cobrat cap rescat, tot i que hi ha hagut ocasions per fer-ho. Fa dues setmanes hi va haver un accident a la Masella quan uns esquiadors amb planxa van patir un allau fora pista. Fins aquí res d’anormal.
La pregunta és per què aquests esquiadors han de ser els primers als quals se’ls cobra el servei. Perquè jo conec almenys dos altres accidents als quals no se’ls ha cobrat.
Es diu que es cobrarà el servei de rescat quan els afectats hagin fet imprudències, vagin mal equipats o facin un mal ús del servei. És a dir, seguint un criteri completament subjectiu. Per tal de poder-ho valorar s’ha de fer un expedient en què algú, suposadament un bomber, jutjarà si la hipòtesi de l’accident entra dins els esquemes preestablerts, i es calcularà el valor del rescat.
El de la Masella es diu que pot costar 9.000 euros i sembla evident que el cas constitueix una imprudència. Fins aquí d’acord. El problema ve quan analitzem altres casos de rescat. El dia 6 de gener a la zona de Bastiments hi va haver un rescat de muntanya. Aquell dia la neu estava fatal per a la pràctica de l’esquí de muntanya. Un grup de joves esquiadors, que forma part de l’elit de l’esqui de muntanya del país, va anar d’excursió per entrenar-se, baixant per la pala de Bacivers. L’esquiada va ser nefasta, sense possibilitat de fer cap gir, fins al punt que un esquiador va patir una allau i es va treure l’espatlla de lloc. El rescat es va fer amb helicòpter i la cosa no va passar d’aquí. Els joves estan degudament federats i, per tant, assegurats. A ells no se’ls ha cobrat el rescat. Jo em demano, quin és el criteri pel qual a aquest accident no se li cobra el rescat? El criteri té a veure amb el fet que el grup d’esquiadors és l’elit de muntanya i a ells no se’ls pot discutir què és imprudència i què no? El grup de joves es caracteritza sobretot per la seva edat, amb una força i potència descomunals i per una tècnica envejable, però el defineix que són precisament això, joves, i que se senten amb capacitat de menjar-se el món. Vist amb els meus ulls, 30 anys més vells que els seus, la sortida va ser una imprudència i aquest dia calia fer marxa enrere. Estic convençut que ara ells també pensen això. I, com he dit, no els hauria suposat cap maldecap el cobrament del rescat per estar federats en esquí de competició.
Conec un altre cas que té a veure amb una pèrdua nocturna, sobre la qual he de ser discret, i que va passar dies després d’haver entrat en acció el període de cobrament de rescats. En aquest cas tampoc es va aplicar el cobrament.
Amb aquests dos exemples vull mostrar que el criteri de cobrament de rescats fa riure. No és objectiu i sempre entrarà en polèmica. És tan senzill com que el servei de rescat s’ha de cobrar de forma universal, a tothom. Si el muntanyenc rescatat té una assegurança no té per què tenir cap por. Al contrari, si només s’aplica en casos de suposada imprudència o negligència podria ser que l’assegurança del rescatat (si la té) no vulgui acceptar el sinistre per mal ús.
El cobrament de rescats de muntanya ha de tenir per objectiu principal la disminució dels accidents de muntanya via augment de la formació i de la informació. Per tant, posar en marxa aquesta actuació sense acompanyar un període d’informació i de foment de la responsabilitat a muntanya és perdre el temps.
Dissabte passat hi va haver un altre accident al Pas de l’Isard, a Bastiments, en caure un excursionista que anava amb grampons. Diumenge n’hi va haver un altre quan dos excursionistes que anaven amb raquetes van caure al pujar al pic de la Dona. Tot plegat sembla que ens trobem en un any en què podem tenir una epidèmia d’accidents de muntanya. Per un costat aquest estiu hem notat un augment d’excursionistes a l’àrea d’Ulldeter. Sembla tenir a veure amb el període de crisi i que la gent no surt tant a l’estranger. Per l’altre costat, des de fa anys va en augment la quantitat de gent que surt amb raquetes. Anar amb raquetes en aquesta zona no és elegir el millor material. Per una part hi ha massa pendent per les raquetes, i per l’altra la neu en aquesta zona sovint és massa dura, és un glaç pur, o té una capa fina sobre el gel que disminueix l’adherència de la raqueta sobre la neu. En aquest Pirineu és obligat dur grampons quan es surt amb raquetes, i molt poca gent els porta o sap que els ha de portar.
Per tant, cal una rectificació immediata de la política de rescats, explicant que es cobrarà a tothom i que no és tan car estar federat. Però molt més important que això és la necessitat d’engegar una campanya de pedagogia sobre com s’ha de sortir a muntanya, fomentant els cursos d’iniciació. Com sempre la proacció i la previsió són millors que la reparació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amics: Nomes vull fer una senzilla reflexió. Com pretenen que siguem l’única activitat esportiva que ens cobrin els rescats, quan som els únics que no tenim instal·lacions pròpies per la practica?
Segon. Cobraran totes les intervencions? Accidents de motos, cotxes, cuines cremades, portes amb boqueix , accidents d’aviació esportives, submarinisme, etc..
Perquè s’han fixat amb nosaltres quan mes del 95% dels rescats es donen en activitats alienes a la nostra activitat (boletaires, ciclistes, caminadors), etc?
I per últim de que serveixen els nostres impostos que fa anys estan pagant els sous dels politics d’interior aixi com el material i equipament del cossos de seguretat?
Crec que algú desconeix l’historia dels grups de rescats i deurien de repassar-la.
Salutacions