El valor d´un lloc de treball

11 de gener de 2010

Sense categoria

0 comentaris

La virulència de la crisi en la qual ens hem endinsat posarà moltes coses al seu lloc. Algunes d’elles són el valor del treball i de l’esforç. En els darrers vint anys aquests conceptes s’han desdibuixat fins perdre la seva configuració. El valor del treball, antònim d’especulació, havia estat gairebé proscrit per l’esquerra. És com si defensar el treball fóra fer el joc al capital, quan el treball, el que hom s’afanya amb el seu esforç, es troba a la base de la ideologia esquerrana, allò que la terra és de qui la treballa. Costa entendre aquesta desviació ideològica, tornant-se fins i tot perversa: a base de carregar contra el concepte treball es posa al mateix costat de l’especulació. L’explicació a això s’ha de buscar en la dinàmica sindical. Els sindicats han tingut com a objectiu primordial en la seva història el repartiment dels guanys derivats de l’augment de la productivitat. Si no ho haguessin fet la societat industrial no s’hauria desenganxat de la feudal, per la qual cosa és evident que el seu paper durant aquest període ha estat clau per al naixement de la classe mitjana i, fins i tot, per la superació de classes en moltes societats avançades com la nòrdica. La dinàmica de reclamació sindical s’ha estès en establir millores salarials, en aconseguir menor temps de treball i en augmentar la seguretat i el confort en la feina. Aquests guanys s’han anat fent a mesura que millorava l’organització social, que la tecnologia avançava i que la formació del treballador anava en augment. En definitiva, a mesura que la productivitat s’anava incrementant.
Com que els partits de l’esquerra s’han alineat amb els sindicats és fàcil veure que han fet seves totes les reclamacions. Així, si els sindicats reclamen menys temps de treball buscant el repartiment just de productivitat, al límit d’aquesta reclamació hi ha el fet d’arribar a no treballar, cosa que esdevé una bestiesa, com tothom sap. Doncs bé, si és clar que les coses no s’han de plantejar al límit perquè és absurd, també s’ha de saber veure quan el camí es torna pervers pels mateixos interessos que es volen obtenir. És fent aquest camí que s’ha arribat a menysprear el treball com a valor, a desitjar no haver de fer-ho. Recentment a aquesta deriva ideològica s’hi ha afegit la teoria del decreixement que porta directament a la societat de l’oci i de la desgana. És com si la ideologia esquerrana, i ara ecologista, estigui dominada per gent a la qual no li agrada treballar. En el fons alguna cosa d’aquesta hi ha: pregunteu al conjunt de treballadors d’una empresa o administració si els seus representants sindicals són els més treballadors i veureu el que escoltareu…

Per tant, a mesura que la dinàmica de reivindicació ha anat avançant, més feble s’ha tornat el valor del treball. Si a això hi afegim la borratxera immobiliària dels darrers deu anys, on els enguixadors cobraven més que els arquitectes, on era més fàcil trobar feina a un peó que a un enginyer o a un biòleg, on tot era tan senzill com anar al banc a demanar diners per fer qualsevol cosa,… el treball s’ha convertit en un concepte prehistòric, banal. He arribat a veure un mecànic d’origen equatorià passejar per cinc empreses de la Garrotxa subhastant el seu treball,… fins que se n’ha quedat sense. La idea que el lloc de treball és un lloc al qual s’ha de tenir respecte fa anys que s’ha esfumat. Era igual no ser complidor amb la feina, absentar-se sovint, no ser solidari amb els companys,… tot valia perquè al mercat de treball català i espanyol hi havia molta més demanda de llocs de treball que no pas ofertes. Per tant els empresaris havien d’agafar el que hi havia, tant si agradava com si no. Pel costat empresarial les coses tampoc eren massa greus, ja que si la productivitat era baixa, si els costos augmentaven, s’apujava el preu i la cosa estava resolta,… menys pels que exportaven. Ara hem vist que aquest període va ser un miratge, una bombolla que ens vam creure que era una realitat infinita.
La patacada que ens hem fotut serà de les que trencaran les dents i alguns ossos. Els preus dels bens i dels habitatges s’han posat a nivells no assolibles per la majoria de la població. Les empreses han arribat a tenir costos que no els permeten ser competitives en el mercat exterior. Els mercats han caigut de forma generalitzada, sobrant producció en tots els sectors,… Què fa falta més per veure que cal reprendre el valor del treball com el més important de la nostra societat? Empresaris, sindicats, polítics, baixeu del núvol, el lloc de treball és la tasca més important pels propers anys.
Avui trobem diferents formes en el mercat de treball: Els joves que no han treballat mai (el col·lectiu més important), els treballadors que han perdut la feina, els treballadors amb un contracte temporal, els treballadors de l’empresa privada amb un contracte indefinit i, finalment, els funcionaris, amb seguretat total del lloc de treball. No fer res és injust. És afavorir descaradament els funcionaris sobre els joves que no troben treball. Ara més que mai la societat ha de pressionar perquè el primer objectiu en els anys que vénen sigui la creació de llocs de treball i aconseguir que les empreses tornin a ser competitives. Cap d’aquestes fites és fàcil, necessitant dosis de negociació, imaginació i debat. Cal resoldre correctament les qüestions: quina circumstància espera l’empresari per llogar algú? quins costos podem millorar a les empreses per fer-les competitives? quin finançament necessita el teixit empresarial? és adequada la talla de les empreses?
He llegit que aviat serà un privilegi tenir un sou de mileurista. Imagineu si a sobre el lloc de treball és el de funcionari,… Els sindicats van néixer per repartir la productivitat. Ara sembla que el criteri que els guia és el de protegir els drets dels llocs privilegiats. Fins quan?

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!