Llegeixo aquesta setmana que l’Associació de Caixes d’Estalvi preveu que el nivell d’ocupació que hi havia abans de començar la crisi no es tornarà a assolir fins d’aquí a deu anys. Vist des d’ara no sé d’on han tret els deu anys, perquè a mi em sembla que la data és indeterminada. També llegeixo un article d’Antoni Soy, secretari d’Indústria i empresa de la Generalitat, on diu que Catalunya ha de tornar a ser la fàbrica d’Espanya, que s’ha de crear un entorn favorable perquè la indústria augmenti la productivitat, dediqui més recursos a I+D+i i exporti més. Llegint-ho pensava, “bla, bla, bla,… i com ho faràs això amb els recursos que tens?”
La veritat és que comencem l’any molt malament. Les expectatives són pitjor a mesura que anem avançant en el temps. Les empreses espanyoles han deixat de ser competitives i no hi ha cap decisió a la vista que ho esmeni. Ja fa gairebé un any i mig que la crisi va començar i no s’ha pres cap decisió per millorar la competitivitat de les empreses. És cert que el gruix de la caiguda principal d’empreses es va produir l’any passat. Però si no millorem la competitivitat s’anirà produint un degoteig de tancaments, que farà impossible el naixement de nou teixit empresarial i, per tant, la creació de nous llocs de treball.
El moment en el qual ens trobem té igual o més gravetat que el de l’any 1977 o el de l’any 1992. El primer es va enfocar amb el famós Pacte de la Moncloa i la devaluació pertinent a l’any 1982. El de l’any 1992 es va resoldre amb la devaluació de l’any 1993. Ara no hem fet res d’això. Però tampoc cap altra cosa que ho arregli.
Fer una devaluació de la moneda té moltes coses en contra, però la millor és que fa l’ajust de cop i per a tothom, sense privilegiats. Una devaluació ens fa de cop més pobres respecte a l’exterior, és a dir, posa les coses al seu lloc. Fa més d’un any que vaig escriure que havíem de perdre el 30% del nivell de vida que portàvem per sobre del que podíem tenir. Si aquest 30% l’hem de fer pagar exclusivament als aturats, al pressupost públic i a la mala situació de les empreses, malament anem. Crec que és fonamental fer l’exercici de pensar a resoldre el problema amb una mesura de caire general com la devaluació. Al principi de la crisi alguns economistes van proposar un augment de l’IVA que servís per abaratir el cost social del treball a les empreses. Deien que tenia el mateix efecte que la devaluació, empobrint el conjunt de l’economia per afavorir la competitivitat de les empreses. No és ben bé igual però s’hi apropa. Fa poques setmanes va ser la OIT qui va proposar posar una taxa sobre el CO2, els recursos de la qual haurien de servir per abaratir també els costos de treball. Ambdues propostes van en la mateixa direcció, però penso que es queden curtes davant la distància que han quedat les nostres empreses amb les de l’exterior.
Sempre m’ha fet somriure escoltar la possibilitat de sortir del sistema de l’euro, quina mandra! Però ara començo a pensar que és gairebé l’única solució possible i, encara més greu, la que s’haurà de fer més endavant obligats pels altres socis europeus, si és que persistim a no prendre mesures.
Per devaluar la moneda espanyola el que cal fer primer és crear-la, tornar a crear una pesseta. El risc del canvi és alt, amb la possibilitat que passi com amb el corralito d’Argentina, on molts van treure els diners del país, deixant-lo encara més eixut. L’operació s’hauria de fer, doncs, mantenint un secret total, la qual cosa em fa dubtar que sigui possible. Si la devaluació fos del 30%, com la de l’any 1992, vol dir que la paritat amb l’euro hauria de passar de 166,386 pessetes/euro a 216,3 pessetes/euro. La conseqüència seria un augment del preu del combustible (ja no faria falta la taxa de CO2) i un augment de les matèries primeres que importem. La inflació tindria un repunt, cosa que no és preocupant amb els nivells que té avui. Però d’un sol cop resoldríem el problema dels pagesos, de la indústria i del turisme. L’economia espanyola tornaria a ser competitiva, exportant productes i equilibrant la balança comercial. L’economia s’hauria posat al seu lloc, amb modèstia, perdent llocs de renda per càpita en el rànquing internacional per posar-se altre cop darrere Itàlia, fent el mea culpa.
No es pot anar passant temps sense fer res. El pla Zapatero per als ajuntaments va ser tallar les ungles a un malalt al qual se li ha d’amputar un braç. La nova economia sostenible és un paquet de coses amb bona fe que no arreglaran el problema fins d’aquí a molts anys. Els plans keynesians d’obra pública no estimularan prou l’economia per impulsar el consum intern del país ni farà més competitives el conjunt d’empreses per poder exportar. L’única mesura que cal és la devaluació. Potser és hora de començar a perdre la por al procés, com a mínim a reflexionar-hi. Sortir de l’euro i devaluar permet fer els deures prou bé per tornar a entrar al sistema al cap de tres anys.
El problema d’això és qui ha de prendre la decisió. Tenim una societat que no està al nivell que cal, tant pels polítics, com pels empresaris i sindicats. Si en un any i mig no hem sigut capaços de fer cap pacte que resolgui el problema, què ens fa pensar que d’ara endavant farem una multitud de pactes entre el govern i l’oposició i entre els empresaris i els sindicats? Sortir del pou actual d’aquesta manera pot durar un temps massa llarg en el qual els problemes socials poden esdevenir insuportables, només cal girar el cap a Grècia.
Qualsevol pla per sortir de la crisi implica un consens entre govern i oposició i entre empresaris i sindicats, un Pacte de la Moncloa bis, millor, un govern de concentració.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La despesa pública per la despesa pública el únic que fa és inflar l’economia i ofegar més les potencialitats d’una economia.