Des de fa més de trenta anys camino cada diumenge per l’espai de la Vall de Camprodon. L’àrea que abastem es troba a cada costat de la frontera, des de Costoges a Eina, amb altres pobles que es troben enmig com la Menera, Prats de Molló, Pi, Mentet, Nyer, Toes, Fontpedrosa i Prats de Balaguer. Pel costat espanyol el perímetre va des de la collada de Toses, Núria, Queralbs, Ribes de Freser, Pardines, Sant Pau de Segúries, Vall de Bianya, Oix i fins Albanyà. Tot aquest espai de més de 250 km2 és per on caminem regularment. Hi hem mesurat 1.200 km de camins i hi anem durant tot l’any. A l’hivern fem les cotes inferiors a 1.000 m i a l’estiu les superiors. Anem sovint a cases del costat francès a dormir i a menjar i hi mantenim contactes regulars. Amb la gent de Prats de Molló intentem que el turisme de caminar vagi d’un costat a l’altre establint sinergies.
Mai en tots aquests anys no hem trobat ningú que fos sospitós de terrorista ni de contrabandista. Ens hem passejat pel territori com si la ratlla de la frontera no hi fos. En els primers anys encara hi havia el control a coll d’Ares, control que tancava a la nit. Recordo que la gent passava coses comprades a Andorra per camins al voltant del coll o bé des de la Menera fins a Rocabruna.
Fa anys en una casa rural prop de Rocabruna, a Can Pujol, hi vivia un matrimoni basc. La casa es troba a 3,66 km de la frontera en línia recta. Un dia vaig preguntar a un expolicia nacional si no els feia sospitar la casa i em va contestar que, evidentment, l’havien vigilat molt de temps.
El pas per carretera a coll d’Ares és un pas amb trampa. Al coll no hi ha cap agent de policia ni de Mossos. Però a mesura que vas baixant cap a Molló, a Camprodon o cap al túnel de Collabós vas trobant controls de policia, per la qual cosa es pot dir que per carretera no s’escapa ningú. La Vall és un dels llocs més segurs en cas de robatori. No té sortida.
Pel que fa als passos de muntanya ja he dit que el terreny és molt permeable, però alhora és difícil per a algú que no el coneix. Travessar a peu des del costat francès implica que hi ha d’haver un cotxe que et deixa allà i un altre que et ve a recollir aquí, creuant els controls que hi ha a la carretera. És més fàcil el pas per Costoja i Maçanet de Cabrenys, però la carretera tampoc és un passeig de roses.
En definitiva, la frontera és una ratlla imaginària i permeable que permet transitar-hi sense que existeixi. Una altra cosa és l’ull que et vigila.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs quina mala folla gastes, noi… Anar corrents darrera la policia espanyola a informar que hi viuen uns bascos, i encara te’n vantes, quina tela!