L’ocàs del model productiu valencià

Més enllà de la crisi de l’euro i dels problemes d’endeutament, el País Valencià segueix immers en una greu crisi del model productiu tradicional. La fi de l’època de bonança ha deixat tocat de mort el model de creixement econòmic valencià, fent necessari un ampli replantejament general de l’estructura productiva valenciana.

Des del 1960 tant a l’Estat Espanyol com al País Valencià es va encetar un procés de “desagrarització” de l’economia, en favor d’un major desenvolupament del sector industrial i de serveis. El pes del sector agrari al País Valencià passa d’un 29% del Producte Interior Brut el 1960, a un 2,3% el 2007. Amb l’èxode rural i el desenvolupament de les ciutats, la indústria pren posicions i ja representa el 30% del PIB valencià el mateix 1960 (el seu pes ha baixat en l’actualitat fins a vora el 20%).  Destaca especialment l’augment de la construcció, del 3,2% el 1960 al 12,9% el 2007, i dels serveis, del 37,5% al 66,5%. Com es pot observar, els canvis en el model productiu valencià han sigut molt notables durant els últims 50 anys, i són precisament aquests canvis els que van permetre a l’economia valenciana créixer regularment per damunt de la mitjana espanyola. Va ser durant molts anys un model d’èxit, que va permetre al País Valencià créixer i desenvolupar sectors econòmics competitius com el taulell, la taronja o el tèxtil.

Per què va ser un model d’èxit? El model productiu valencià clàssic té una certa ressemblança amb un altre que és protagonista en l’actualitat: el xinés. L’avantatge comparatiu valencià romania en uns baixos costos laborals – com ara a la Xina – que permetien abaratir el preu del producte considerablement. Aquest fet va tindre com a resultat que el País Valencià s’especialitzara en activitats productives intensives en factor treball. Bons exemples en són l’hegemonia de la construcció, les manufactures intensives en treball o el turisme.

No obstant això, el que havia sigut factor clau per a l’èxit del model productiu valencià, amb el pas del temps s’ha convertit en una vulnerabilitat de futur. La principal causa és l’important augment dels Costos Laborals Unitaris (CLU) durant els últims anys. Els CLU indiquen el percentatge del cost total d’una unitat de producte que es destina a cobrir costos laborals. El creixement d’aquesta magnitud ha sigut especialment important en el període 2000-2007, tenint com a resultat una importantpèrdua de competitivitat en l’economia valenciana.

A què es deu aquesta pèrdua de competitivitat d’un model històricament tan exitós? Han crescut excessivament els salaris? Els dos components que influeixen directament sobre l’evolució dels CLU són la productivitat i el cost salarial. La productivitat real valenciana -preus constants- en el període de bonança econòmica del 2000-2007 registra una evolució pràcticament negativa, en canvi els salaris registren augments positius; en ocasions, per sobre del creixement de la inflació (IPC). Per tant, tot ha contribuït, però el factor clau ha sigut un augment salarial que no ha anat acompanyat d’una millora de la productivitat. Aquesta dificultat per millorar la productivitat també es deriva notablement de l’especialització en sectors on és difícil implementar millores de productivitat: activitats tradicionals, turisme o serveis, per exemple.

L’augment dels CLU, pels dos factors que hem comentat, produeix l’ocàs i la crisi del model productiu valencià basat en el baix preu. A més, el fet que l’especialització fóra en activitats intensives en treball, de demanda dèbil, molt sensibles a les fluctuacions del cicle econòmic, ha agreujat la situació i ha generat alts nivells d’atur.

Els temps han canviat, i la globalització i les noves condicions del nostre entorn econòmic exigeixen un canvi. Un canvi que haurà d’afectar tant a l’especialització productiva com a l’ajust en les condicions laborals; l’ estratègia del baix cost hauria de sofrir un abandonament progressiu, sent substituïda per estratègies centrades en la qualitat, la diferenciació de producte i la innovació; en definitiva, activitats amb un major valor afegit.

Així, la política econòmica valenciana haurà d’orientar-se adequadament per aconseguir aquest canvi de model productiu: inversió en formació, foment de la recerca, clústers de coneixement i sobretot apostar per la formació dels més joves. La productivitat és l’única font de creixement sostenible amb el temps i, per tant, caldrà adoptar mesures per aconseguir millores en l’eficiència tècnica de les nostres empreses. Per aconseguir-ho caldrà un compromís de país, un compromís dels empresaris, de la societat, de les institucions… Ens hi juguem el futur dels nostres fills, el futur del nostre país.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *