JORDI CARRERA for NuCCs

Més Societat Civil

Josep Vicent Boira i Maiques, Jose María Boluda Crespo, Rafael Carbonell Serrano, Roberto Centeno Rodríguez, Héctor Dominguis Pérez, Vicente Espert Fernández, Josep Maria Felip i Sardà, Jesús Ferrer Pastor, Carlos González Triviño, Ignacio Jiménez de la Iglesia, Alfonso Maldonado Rubio, Francisco Martínez Boluda, Jose Navarro Catalá, Silvino Navarro Gómez-Ferrer, Pablo Noguera Borel, Carlos Pascual Vicens, Lorenzo Agustí Pons, Manuel Portolés i Sanz, Jose María del Rivero Zardoya, Pablo Romá Bohorques, Luis Sendra Mengual, Jose María Tomás Llavador, y Pablo Valldecabres Polop

“La societat en cadascuna de les seues formes és una benedicció”. Són paraules escrites en un llunyà 1776 per Thomas Paine al seu manifest Common Sense, que va tenir gran repercussió en els successos que van motivar la revolució americana i en el qual es distingia clarament entre govern i societat. En efecte, la política és massa important perqué la societat civil se’n desentenga. La classe política necessita el contrapés d’una societat civil, de la mateixa manera que el govern necessita el contrapés d’una oposició.

Una errònia concepció del paper que el govern ha de tenir en la vida dels ciutadans conduïx a què la societat civil s’haja sentit cada volta més feble i marginada. Hui vivim un procés de confusió entre els dos conceptes. No és possible que el poder governamental, que sorgix de les institucions i al seu torn de les eleccions (dels ciutadans en definitiva), intente no solament ocupar tots els àmbits de la societat, des del jurídic al cultural, des del social al comunicatiu, des de l’assistencial al periodístic fins i tot, sinó a conformar l’agenda de debat i el full de ruta d’una societat sencera, plural, rica i oberta. Este procés ha de ser urgentment revertit.

En els nostres dies, el paper que el govern i els poders públics en general van a poder desenvolupar en un futur pròxim va a ser cada vegada menor. Així és que, fent de la necessitat virtut, tal volta siga el moment de reprendre l’esperit de la distinció entre govern i societat i de recuperar -en el cas de la nostra comunitat- el paper que la societat civil mai no hagué de perdre. Este argument, el de la devolució de poders a la societat, hauria de ser l’eix fonamental d’una segona transició a la Comunitat Valenciana.

No és desitjable que la lògica política es reduïsca a una lògica partidista que oferix tan poc grau d’elecció a la societat civil, com tant poder a qui són considerats obedients a la veu del seu partit polític. Per això volem fer una crida a la societat civil valenciana i també al govern valencià perquè redimensionen els seus respectius poders.

L’afany governamental d’estendre la seua influència a tots els àmbits socials ha de quedar en suspens, mentre que la societat civil valenciana ha de recobrar el seu pols i la seua agilitat, ambició i il•lusió. En el cas de la Comunitat Valenciana la iniciativa empresarial i privada, l’associacionisme cultural i cívic, la societat civil, sempre ha gaudit de prestigi i de capacitat d’acció exemplar.

Ara és temps que la societat civil valenciana -seguint l’exemple d’il.lustres valencians d’altres èpoques- demane als seus governants que centren la seua atenció en l’ interés comú, i en la recuperació del prestigi de la nostra Comunitat, desplegant així tots dos poders la seua veritable essència.

El treball de generacions de joves intel•lectuals, universitaris, professors i alumnes -inevitables són els esments als professors Manuel Broseta o Ernest Lluch- per retornar la dignitat a les màximes institucions acadèmiques valencianes als anys seixanta i setanta en el context de la dictadura franquista. La voluntat europeista demostrada per les reiterades peticions d’empresaris i agricultors valencians per obrir l’economia espanyola al Mercat Comú (recordem ara a Vicent Ventura), els esforços d’algunes persones a la transició per evitar estèrils enfrontaments dins la societat valenciana o la cohesió de la societat civil a l’hora de defendre el Corredor Ferroviari Mediterrani en l’actualitat són exemples del múscul de la societat civil valenciana. Darrere de cada iniciativa, darrere de cada esforç personal, darrere de cada nom dels citats, milers d’homes i dones, de valencians i valencianes, s’hi han sumat i les han fetes seues.

Hui en dia, en molts camps de la vida quotidiana, els valencians seguim donant testimoni d’articulació civil, d’associacionisme cívic, cultural o social: bandes de música, ateneus, casinos, centres d’estudi municipals o de base comarcal, comissions festives, associacions d’editors, de músics, d’actors i actrius, organitzacions no governamentals, voluntaris, societats caritatives de llarga tradició i prestigi… Ningú no ha de dubtar que en estos moments d’angoixa, és imprescindible una reacció de la societat civil. I este no és un tema estrany per als valencians.

La societat civil ha anat perdent amb el temps les seues velles estratègies i acostumant-se a que siguen uns altres qui solucionen els seus problemes, que el seu dinamisme depenga de la subvenció oficial, a reproduir els mateixos vicis que la lògica partidista ha practicat fins ara. La societat civil ha de respondre, però ho ha de fer des de la permeabilitat, la suma de voluntats, l’obertura, la humilitat, la il.lusió i la generositat i hauria d’acostumar-se a obrar de nou recordant que el govern està al seu servei i no al contrari.

En tota la geografia valenciana han de ressorgir els enclavaments de la societat civil en qualsevol de les seues formes. I açò exigirà que, un a un, tots els valencians ens preguntem fins on estem disposats a arribar amb els nostres diners i amb el nostre temps, amb eixa xicoteta parcel•la que ningú no ens pot arrabassar, la nostra consciència individual. És imprescindible una nova acció col•lectiva basada en la decisió individual com ferment de la il•lusió col•lectiva.

El segle XXI se’ns planteja als valencians amb un titànic esforç: embarcar- nos en una segona transició que enrobustisca el poder de la societat civil, que alleugerisca la càrrega del poder públic i el faça més àgil i que limite l’ambició de l’acció governamental. Com Thomas Paine, aquell llunyà 1776, també nosaltres creiem en la societat, i creiem que la societat civil ha de ser el producte dels nostres desigs. I, per què no, també dels nostres somnis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!