Prendre la paraula
jordimartifont
Nega: “London?s Burning o la venjança de Joe Strummer”
Déu salvi a la reina, i jo amb aquests pèls…
Ha esclatat el Regne Unit, i tenen raó els grans mitjans
quan afirmen que no es deu a les retallades socials perpetrades per
Cameron, aquestes retallades estan destinades a empobrir a la classe
mitja. Als joves que han fet cremar els carrers britànics poc els
importa la triplicació del preu de les taxes universitàries: ni tan sols
somien amb anar a la universitat algun dia, estan descartats d’aquest
privilegi de classe i ho saben, potser d’aquí la seva ira descontrolada.
retallades ni els afecten, les seves vides són una retallada en si
mateixa i quan estàs en el fons, més no es pot caure. Només són POBRES,
dels que no tenen res que perdre, ni un pis, ni un treball, ni un cotxe…
només les seves cadenes que diria aquell boig alemany. L’estat del
benestar us ha explotat en la cara i encara us esteu llepant les
ferides, amb la flor en una mà i el cartell de tots els camins
condueixen a Islàndia en l’altra, oblidant que clar, Islàndia és un país
amb menys habitants que la ciutat de Múrcia, sense tot just població
immigrant ni conflictes racials, que manca d’un exèrcit en el qual
descansi la unitat de la pàtria en última instància i sense una
legislació feixista heretada d’un règim totalitari, tot això sense
comptar amb la posició geogràfica. Però aquest és un altre debat que
segons sembla caldrà abordar en una altra ocasió ja que el sentit comú
no és tan comú com pogués semblar en primera instància. I sense pobres.
POBRES, concepte oblidat entre tanta elucubració teòrica
de neomarxista caducat… que si precariat intel·lectual, que si classes
subalternes… Als joves britànics de la revolta no els importa en absolut
la llei Sinde, Anonymous o si la llei electoral és justa i
proporcional, molts ni tan sols tenen edat per a exercir el vot i els
que poden exercir aquest sagrat dret no es plantegen ni en les seves
borratxeres més sonades que mitjançant les urnes la seva vida pugui
millorar tèbiament. Tampoc escriuran eslògans enginyosos ni regalaran
flors a la policia després de ser apallissats, no estudiaran periodisme,
història o comunicació audiovisual. No demanaran la dació de la
hipoteca perquè no se’ls passa pel cap tenir una casa en propietat o
demanar un préstec al banc, són coses que escapen a la seva realitat. I
òbviament no han rebut mai classes de yoga o de batucada: això cal
pagar-lo i bastant tenen amb sobreviure un dia més i un altre.
P O B R E S, amb majúscules o pensàveu que havien
desaparegut? Què ara només hi havia joves amb tres carreres i tres
idiomes en l’atur o treballant de cambrer? Això ha volgut vendre el 15-M
a l’uníson i de connivència amb els mitjans d’incomunicació massiva.
Els joves britànics no són la generació millor preparada de la història,
no tenen ni mig màster i no es tinten el pèl i escolten a Manu Chao,
tampoc fan malabars. Són els de sempre: els que fabriquen televisors de
plasma però mai en podran comprar un, els que trepitgen el terra de la
universitat però només per a fregar-lo, els que entren en un restaurant
únicament per a rentar els plats.
I mentre això succeeix la ciutadania cívica, la burgesia
o com vostès tinguin a bé cridar a la gent que pot pagar un televisor
de plasma però no el fabrica, alçant les seves escombres i donant suport
a les forces de l’ordre. Una escombra està carregada de simbolisme: cal
escombrar, netejar els carrers d’escombraries, d’escòria, de… pobres?
No hi ha pobres hi ha loosers; dropos, mandrosos,
paràsits, delinqüents, vàndals, inadaptats. En el telediari d’Antena 3
preguntaven als televidents si el govern britànic havia d’endurir la
repressió contra els saquejadors. La resposta (òbviament seleccionada
per un redactor servil) via facebook no es va fer esperar: Cameron
hauria de declarar l’estat de setge, la propietat privada és inviolable.
Tot això a les tres de la tarda d’un dimarts i amb certa ressaca.
El veritablement indignant és veure com els PROGRES
espanyols (escandalitzats i airats) titllen als POBRES britànics de
delinqüents, assumint el discurs de l’oficialitat, purgant així la seva
culpa, la seva part de culpa en un sistema que continua sent de classes
socials encara que alguns s’obstinin a que en la lluita hi ha lloc per a
tots i cal aglutinar costi el que costi. En un telediari van arribar a
afirmar que la culpa de la revolta responia a un video-joc violent, per
descomptat molt més rendible que parlar de barris-rusc, d’habitatges
insalubres, d’atur programat i endèmic, de racisme i violència policial,
de sous de fam… i entre tota aquesta vorágine d’abusos, la bellesa del
foc. Potser és que em vaig criar en un barri amb un 85% de fracàs
escolar i aquestes coses em fan sentir viu o potser no suporto la
hipocresia dels que s’esquincen les vestidures pels atacs a la propietat
privada però guarden silenci mentre a la mateixa hora, aquesta
organització terrorista anomenada OTAN assassinava a Líbia a 85 civils,
33 d’ells nens, també dels que, d’haver arribat a adults, haguessin
fabricat televisors de plasma però mai podrien haver-ne comprat un. Els
veritables inadaptats, vàndalos i delinqüents no duen caputxa, duen
corbata i presideixen els nostres parlaments.
La venjança és un plat que se serveix fred i Joe
Strummer allà on estigui, se sentirà reconfortat i recompensat per la
revolta després del ultratge que va suposar triar London Calling
com tema oficial dels Jocs Olímpics, la infàmia ha estat reparada pels
nois de la caputxa, Strummer se sentiria orgullós. El veritablement
gratificant és que la terrorista i ex primer ministra Margaret Thatcher
encara viu per a retorçar-se en la seva agonia, potser els disturbis
siguin l’empenta que necessita per a reunir-se amb el seu estimat Reagan
i el seu cornut consentit Pinochet.
No demanaran perdó aquests joves per no tenir estudis i
per tant mancar d’uns objectius polítics concrets, no demanaran perdó
pel que són: les sobres del sistema, i recorda això company i companya,
el dia que es polititzin que tremolin tots aquests imbècils que aixequen
les seves escombres. Mentre, alguns continuen sense entendre que la
propietat privada és el més terrible dels robatoris i que parafrasejant a
Kaseo O: “davant d’una revolució de debò et mareges”.
A mi em representen.
* Nega [LCDM] és estudiant de
Comunicació Audiovisual a la Universitat de València i cantant en la
formació Los Chikos del Maíz (grup de hip hop polític).
http://www.kaosenlared.net/noticia/londons-burning-venganza-joe-strummer
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per a mi, aquestes persones que fan aquests aldarulls, cremant cases, cotxes i botigues del seu propi veïnat, són uns delinqüents. A més a més, aquests fets són un simptoma d’una societat malalta, mai poden ser “la” solució (per molta música de rap que ho acompanyi… prefereixo en Léo Ferré o en Brassens). Si s’han cregut el que diuen els medis de comunicació o els polítics, i ara estàn frustrats, i ténen instints [auto]destructius, doncs que s’ho facin mirar per algun psiquiatra.
A mi també em fotia molta “rage” quan tornava a casa (al barri de la Verneda, a Barcelona, després de treballar al mati i anar a l’escola al vespre) i que em vinguessin una banda de quillos paios i em fotessin els pocs diners que podría portar a sobre. Per a molts sociòlegs, psicòlegs i parasicòlegs, aquells noiets eren uns “víctimes de la societat” [arribats en aquest punt, calia fer una veu gutural i un xic tremolosa]. Per a mi, eren uns vulgars fills de la gran xingada, que mentre jo treballava i estudiava, ells feien “trapichuelas” amb droga, en un local de jocs, amb el beneplacit de la polícia “nacional”; i desprès sortien al carrer a fotre al primer “pringat” que trobessin.
Atentament, i feliç dissabte