Abans de l’estiu plantejava, en un article i una entrada al bloc, que per a arribar a un bon acord de finançament a Catalunya era imprescindible una actitud de “Unitat i fermesa”. Eren moments en els que tothom (o quasi), al Govern i a CiU, apostavem amb força per un mateix objectiu -un bon acord de finançament- i amb una mateixa tàctica – posició unitària per a negociar i de fermesa fins a arribar, si era necessari, a no acceptar cap acord abans d’acceptar un mal acord.
Fa unes setmanes insistia de nou, en una altra entrada al bloc (“Unitat i fermesa (II)”), en els mateixos plantejaments i en la mateixa posició, que encara semblaven ser les posicions oficials i majoritàries tant al Govern com a CiU.
Tanmateix, quan es va acostant l’hora de la veritat, el moment de prendre les decisions, sembla que també comencen a aflorar algunes de les característiques més típiques d’alguns catalans en la seves relacions amb Madrid: els nervis, les pors, les tremolors de cames, els interessos per a ser influents a Madrid, la política de “peix al cove” encara que sigui morralla, etc. Els de Madrid ho saben i s’aprofiten (legítimament i intel.ligentment) d’aquestes debilitats.
És justament en aquest moment, doncs, quan davant dels nervis, les pors i les tremolors de cames ens fa falta la tranquilitat, la calma i la sang freda. I quan davant dels interessos per a ser influents a Madrid i la política de “morralla al cove” ens calen ambició nacional i dignitat per a continuar demanant el què és just, el què ens cal i el què està previst a la llei (l’Estatut).
Molt especialment, ens cal no oblidar el què deia sovint el President Terradellas, es a dir què en política hi ha una cosa que no s’ha de fer mai: el ridícul. Alguns ja l’han fet (no cal dir noms) i d’altres estan ja només a un pas de començar a fer-lo. Si no volem que els catalans i les catalanes normals augmentin, encara més, la seva desafecció en relació als polítics i a la política del país, però també en relació a una part significativa dels dirigents empresarials, econòmics i socials del país, si us plau no fem el ridícul pel que fa a la negociació del model i de l’acord de finançament de Catalunya.
No ens podem permetre un mal model i un mal acord de finançament. I la crisi no és cap excusa. En tot cas, pot fer que l’acord s’apliqui amb una determinada gradualitat, com d’altra banda ja preveu l’Estatut. Però res més. L’objectiu final continúa estant clar, i encara és el mateix: aconseguir un bon model i un bon acord de finançament a partir del que preveu l’Estatut. I si no és així només tenim una opció: no acceptar un mal acord i continuar negociant amb l’Estat per a què es compleixi l’Estatut en l’àmbit del finançament. Necessitem, doncs, fermesa. Qualsevol altra alternativa no és bona per a Catalunya, tot i què en algún cas potser permetria “salvar la cara” (o altres coses més materials) a alguns.
I per a aconseguir-ho necessitem la unitat. La unitat del Govern i de CiU, però també la unitat real de la societat: de les forces empresarials, econòmiques, sindicals, socials, culturals, intel.lectuals, etc. del país. Només amb la unitat d’actuació de tots plegats ho podem aconseguir.
I la unitat és possible i viable. Si s’analitzen els documents del Govern i de CiU, com jo he tingut oportunitat de fer-ho, la unitat sobre el model i sobre l’acord de finançament és perfectament possible. Tots els documents parteixen i són fidels a l’Estatut, encara que en alguns temes se’n puguin fer interpretacions lleugerament diferents. Unes diferències que són perfectament superables. I, si es vol, de forma ràpida. Només és una qüestió de voluntat política. Si hi ha aquesta voluntat política, especialment per part de CiU i del PSC -doncs des d’ERC és obvi que existeix-, l’acord pot ser immediat i imminent.
Per tant, amb unitat i fermesa i amb sentit del ridícul i voluntat política podem aconseguir un bon model i un bon acord de finançament per a Catalunya. O podem tenir l’ambició nacional i el sentit de país per a no acceptar un mal acord de finançament, si aquest fos el cas. Tanmateix, en qualsevol cas, tindrem una bona “proposta catalana” pel finançament del país en el marc de l’Estatut per a continuar negociant-la, si s’escau, amb el govern de Madrid.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!