El professor d’història contemporània Joan B. Culla és, sens dubte, un dels més qualificats opinadors del moment, especialment en relació al nacionalisme espanyol. Fa uns dies ens explicava la reacció de Fernando Savater al Manifest de 150 juristes catalans en suport al procés de pau a Euskadi, així com les opinions d’una colla d’intel·lectuals espanyols en una trobada de
la Fundación José Ortega
y Gasset. A partir d’això, apuntava a “Catalanadas” un comentari molt preocupant: “creo que los ambientes universitarios españoles, sus think thank y sus intelectuales orgánicos vuelven a destilar con intensidad i desenvoltura crecientes un discurso neounitario, reductor de las autonomías y potenciador de los atributos del Estado. Más pronto que tarde, este discurso impregnará la política institucional y la legislación: seguramente tras las próximas elecciones generales, tanto si las gana el PP como si gobierna un PSOE liberado de sus actuales servidumbres parlamentarias”.
El fracàs de Zapatero en el procés de pau a Euskadi ha estat fruit de la seva falta d’iniciativa i de decisió política, com apuntàvem a “Euskalherria, Zapatero i Catalunya”. Aquesta setmana hi insistia el mateix Joan B. Culla a “Gana el PP” tot dient que “la conducta del Gobierno en la búsqueda de un final dialogado de la violencia se ha caracterizado por la timidez, por el acomplejamiento, por la inacción ante las interferencias dolosas y las maniobras saboteadoras. … ¿Por miedo, por cálculo, por falta de convicción en lo que estaba haciendo?“. En el mateix sentit, Salvador Cardús apuntava a “Talante contra riesgo” que Zapatero i el PSOE no havien calculat gens bé el que significava l’aposta pel procés de pau a Euskadi; no podien pretendre que el “talante” solucionaria un problema que requereix arriscar-se, i per això
el seu
fracàs.
Mentrestant, la manca d’un canvi de model en el sistema de finançament de Catalunya, es a dir el manteniment del model LOFCA que, a més, el vicepresident Solbes vol retardar fins el 2009, juntament amb el fet que “no garanteix cap increment de recursos, i molt menys els 5.000 milions anuals que CiU ha afirmat que es perdran” porta a
la professora Elisenda Paluzie
a parlar de “El miratge de l’Estatut”. Tot plegat, i donades les creixents necessitats de les famílies i les empreses catalanes pot portar a un increment de la pressió fiscal a Catalunya -encara que sigui per camins molt tècnics-, mentre a d’altres comunitats autònomes que estan sobrefinançades poden disminuir la pressió fiscal, tant a les persones com a les empreses, com ens apuntava el professor Ramon Tremosa a “Nou any, més impostos”. Aquesta situació podria dificultar l’assoliment dels principals reptes de l’economia catalana avui: més productivitat i més competitivitat; especialment si no es soluciona urgentment el retard existent en infraestructures, no es fa un esforç en la interrelació universitats-empreses i no es posen en marxa nous centres de producció d’alt valor afegit i de serveis avançats (un camp aquest en el que s’estan fent esforços i avenços prou importants), com ens deia un recent editorial de La Vanguardia titulat “El reto de Catalunya”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!